JORDI ISERN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

Serenor entre verds i blaus a La Guingueta.

 

El quadre que encapçala aquest article és de Jordi Isern Jubany, un molt interessant pintor realista especialitzat en paisatge.

Es barceloní de naixement, però fa alguns anys va decidir deixar la ciutat per buscar la pau del camp i els espais oberts.

Va ser així com un urbanita destinat al món empresarial va acabar plenament integrat a la Natura, perquè la portava dintre, com ell mateix diu, per dedicar-se a l’art.

Estava enamorat dels paisatges de la localitat tarragonina d’Alcover, el poble del seu pare i avantpassats. Com que està a les portes de les muntanyes de Prades, és un lloc amb molta vegetació i paisatges humits, certament inspirador. Més tard va conèixer Montblanc, la medieval capital de la Conca de Barberà, i li va encantar tant que allí es va muntar el seu segon estudi. Amb aquests contexts naturals no és gens difícil trobar imatges realment boniques per plasmar en un quadre.

Sigui aquí o fora d’aquí, Jordi Isern recull magnífics paisatges de muntanya, de boscos i de llacs que reflecteixen les seves preferències estètiques.

Amb gamma diversa, blaus, grocs, verds… aquest artista treballa quadres basats en els canvis que experimenta la Natura al llarg de les quatre estacions de l’any. Des dels colors de la primavera fins als de l’hivern, Isern ens ofereix unes realitzacions treballadíssimes amb les que val la pena embadalir-se i passar estona contemplant els detalls de les plantes, els colors de la vegetació…

Es una pintura plàcida que invita a relaxar-se amb les seves harmonioses simfonies de formes i colors. Com diu ell, pintar l’aire… Té quadres que recorden alguns paisatges del francès Gustave Courbet, realment són imatges magnètiques, amb la capacitat de arribar a tothom.

Aquest artista autodidacta fa gairebé tres dècades que exposa i podem trobar obres seves a col·leccions d’Espanya, Veneçuela, Japó, E.E.U.U, Escòcia, Mèxic, Bèlgica o Perú.

A més d’exel.lent pintor, també és molt bon comunicador, tal com veurem en aquesta entrevista que l’hem fet:

La Bellesa: Quan vas ser conscient de què havies de ser pintor?

Jordi Isern: Vaig ser conscient relativament tard. Als 20 anys buscava alguna activitat que acabés d’omplir les hores després de la meva jornada laboral, al taller d’Arts Gràfiques on treballava. Sóc molt actiu i per això necessito sempre estar fent alguna cosa. Passejant pel Passeig de Gràcia de Barcelona, vaig veure a l’aparador d’una galeria, un quadre que em va impactar. No entenia que aquella meravella, algú ho hagués pogut fer amb les mans. Em va impressionar tant, que vaig entrar a preguntar com es feia allò i qui ho havia fet. A casa meva no han estat mai sensibles a l’art de pintar ni res semblant. Per això és un descobriment que vaig fer tot sol. L’endemà vaig anar a una llibreria a comprar algun llibre d’aprenentatge per a intentar començar per algun camí. Em van donar el llibre “Como pintar al óleo”, de l’editorial Parramon. Vaig fer un dibuix pintat damunt d’un tros de cartó, i vaig passar les millors 4 hores des de feia molt de temps, sense estar nerviós ni pensar en res. Allò va ser l’inici de la meva carrera. Ja no ho vaig deixar de fer mai més; és més, ho necessitava fer com beure, menjar , respirar, etc…fins avui. D’això fa 27 anys. Ah! I el dibuix encara el conservo!; el vaig recuperar fa dos anys i el tinc emmarcat al meu estudi. Era un paisatge que sortia al llibre de “Como pintar al óleo”.

LB: Així no vas estudiar pintura enlloc?

JI: Enlloc. A la pregunta anterior explicava quin va ser el meu aprenentatge. Al principi vaig anar a una senyora que feia classes de pintura al costat d’on treballava. Al cap de tres mesos em va dir que no calia que hi anés perquè ella ja no podia ensenyar-me res més. Però jo hi anava perquè allà em sentia a gust I no em molestava ningú. Sabia que tenia aquelles hores només per dedicar-me a pintar. Al cap de poc, ja hi vaig deixar d’anar. He après el que sé, mirant moltes exposicions i Museus. I sobretot, treballant desesperadament, dia a dia, sense parar mai. Com abans he dit, per a mi és una teràpia i ho necessito, a part que gaudeixo plenament. Encara continuo aprenent dia a dia. El no parar de treballar i fer-ho regularment, fa que sense donar-te compte, vagis evolucionant, o si més no, canviant la manera de pintar.

LB: Com descriuries el teu estil?

JI: Crec que dins el Realisme. Com dic a nivell col.loquial, és un impressionisme molt suau arribant totalment al Realisme. També algun que diu que entén (perquè molts o la majoria no tenen ni idea), diu que també hi ha una mica de puntillisme. Pot ser no va mal encaminat.

LB: I com et definiries tu com artista?

JI: Ui,que complicat!! Ja,ja,ja,ja Crec que sóc una persona híper sensible, amb moltíssim caràcter. M’emociono fàcilment, sobretot amb la música i amb qualsevol expressió que pugui fer una persona. No sé, crec que tinc un radar que em fa detectar coses i percepcions abans que altres persones. Sóc molt intuïtiu. Em guio normalment per les sensacions que tinc, sobre la marxa. Tinc molts canvis de caràcter… abans eren més espaiats, i ara, a 50 anys, on em conec força més, els canvis de caràcter poden ser habituals en un mateix dia. Tot gira entorn de la pintura, depenent si em va bé l’obra que estic fent, puc estar millor o pitjor. També qualsevol comentari em pot semblar que va dirigit a mi, i em pot afectar. I no em rendeixo mai! I en aquest ofici, si no ets així, no t’hi pots dedicar. Reps moltes trompades i desencants. Però les satisfaccions que em dona, em fa superar totes les adversitats. Resumint: sensible, nerviós, híper actiu, emprenedor i sempre, sempre, amb treball, educació i humilitat, molta humilitat.

LB: Què és allò que més t’inspira per decidir-te per un determinat paisatge?

JI: El que més m’inspira és la Natura, el paisatge. Per a mi pintar, és l’expressió d’un sentiment que m’empeny a plasmar allò que més estimo: i és la NATURA, el patrimoni més important que tenim els humans. En primer lloc he d’estar preparat per a estar inspirat; o sigui, saber que vull pintar alguna cosa, o en el cas de sortir al natural, sortir a fer només allò; allò que diem per aquí, anar per feina. Després depèn del meu estat d’ànim, em pot venir més de gust un paisatge de pluja, que m’encanta, o un de blat o roselles… i molt important, que no només el paisatge sigui bonic per a mi, sinó que, també hi tingui una vinculació personal amb el lloc: vivències, anècdotes, coneixences, records viscuts, etc, M’inclino molt pels paisatges amb bromes i amb atmosfera. Allò que dic jo, pintar l’aire… M’encanten aquests dies. Evidentment la llum del moment determinat determina que un paisatge m’agradi. Quan em llevo i miro per la finestra, ja veig si és un dia apropiat per a mi, o no. Normalment, veureu pocs paisatges meus amb una llum de migdia radiant I sense cap núvol al cel. En canvi, podeu comprovar que en veureu molts més de neu, per exemple. I quasi sempre muntanyes i paisatges rurals. Suposo que com des de petit, els caps de setmana i estius anava a la casa pairal dels meus avis, al Montseny, o a la casa del poble del meu pare, a Alcover, on visc ara, això fa que estimi tant la vida pairal i els paisatges en general. Ho vaig mamar. En canvi, a Barcelona només estudiava de dilluns a divendres, esperant ansiosament el cap de setmana per anar als meus llocs estimats. Tots els meus avis, paterns i materns, provenien del camp i vivien de la terra. Gent humil i molt treballadora, valors que crec he heretat.

LB: Què busques amb la pintura i quin creus que ha de ser el seu sentit? L’art per l’art, denúncia…?

JI: Amb la meva pintura busco transmetre el meu amor per a la Natura, pels paisatges, que com he dit abans, és el patrimoni més important que tots tenim. Després intento transmetre amb ella, el que jo sento quan els estic pintant: benestar interior, tranquil.litat, pau, bellesa i serenor. El sentit de la pintura o de qualsevol art, considero que ha de ser EMOCIONAR i TRANSMETRE. Si no, no és art, pot ser qualsevol cosa ben feta, però sense ànima. Tinc claríssim que si no emociones o transmets, no estàs fent art. Pots fer alguna cosa ben feta, però res més, aquí es queda. No ho faig com una denúncia, però sí perquè es valori el nostre patrimoni natural, el nostres costums, el respecte absolut per als qui treballen la terra, els que configuren els paisatges de les diferents zones del planeta. Sí per a denunciar les barbaritats que els humans fem contra el medi ambient, començant pels governants que permeten indústries contaminants pel bé dels diners, i acabant pels que avui dia fan festes alcohòliques i no recullen les deixalles, plàstics i ampolles; per a qui tira les burilles a terra, gasta aigua absurdament, no classifica les deixalles, etc.

LB: La Natura és protagonista absoluta dels teus quadres, no hi apareix l’ésser humà, solament vestigis com a molt. No t’interessa representar la figura humana?

JI: En alguns paisatges en el meu inici, sí que es poden trobar algunes peces amb persones acompanyant el paisatge. Són com dic, només per enfortir el paisatge i per donar aquest caire romàntic del lloc o paisatge representat. No és mai per a ressaltar la persona pintada. Ara com ara, no em diu res posar personatges a les meves obres; per a mi, és tan gran la Natura, que no vull que res ni ningú interfereixi en la seva bellesa. Pot ser, en un futur, sí que em vindrà de gust compartir-la amb algun personatge, no ho puc assegurar. El futur ningú el sap, per sort.

LB: Has viatjat i has vist món. Hi ha algun paisatge especial que t’agradaria pintar?

JI: Bé, tots, depenent del que he dit abans: el paisatge el veig depenent del meu estat d’ànim, del que he viscut. Sí que és veritat que el que no depèn de mi, és el moment de la llum. Amb això vull dir que a vegades he passat durant anys per un mateix lloc sovint, i un dia i un moment determinat, veig el quadre allà, i el necessito fotografiar i /o pintar. Aquell moment de veure el quadre fet a la ment, ja queda immortalitzat, i és una obra que segur que faré. A vegades, si tinc la possibilitat, vaig a buscar el cavallet i la tela i el començo, perquè si hi vaig l’endemà, és possible que la llum hagi canviat, i ja sigui per a mi un paisatge que hagi perdut l’interès. També és bàsic que sigui un lloc on hi tinc algun vincle emocional, on hagi viscut alguna experiència o record. Per exemple ara, després d’haver fet onze exposicions i viatges a diferents ciutats del Japó, aviat començaré algunes peces de paisatges d’allà. De ben segur seran peces diferents i despertaran molt interès pel diferent que seran. La gent ho està esperant amb moltes ganes perquè varis m’ho han dit que els agradaria tenir-ne alguna. És un proper projecte.

LB: Quin és el teu procediment pictòric més habitual? Plantes el cavallet davant del paisatge a representar o pintes també al taller sobre imatges de fotografies?

JI: Les dues coses: el que més m’agrada és plantar el cavallet. Però com podeu comprovar, la meva pintura és molt elaborada i per tant, lenta. No acabo amb una, ni dues, ni tres sessions una obra. Si surto una setmana fora de casa a pintar, sí planto el cavallet. Per aprofitar el dia, porto un quadre al matí i un a la tarda, així aprofito les diferents llums; l’endemà continuo cada obra en el seu moment de llum. Però habitualment, sóc dels que l’obra la començo ja amb la fotografia. Avui dia, la qualitat que ens donen els avantatges tècnics és brutal. I cal aprofitar-los. A més a més, l’estudi és el teu santuari personal, on no interfereix ningú, i et crees el teu ambient idoni per a propiciar la inspiració. A més pinto tot el dia, i és una manera de portar una rutina, necessària per a la dedicació professional. Però sóc incapaç de pintar d’una foto que no hagi fet jo; això és invulnerable. Com dic, l’obra ja comença des de la foto, i per tant, ha de ser un lloc on jo hagi estat; és imprescindible per a mi a l’hora d’elaborar una obra, recordar el moment, les olors, els sorolls, els detalls múltiples del moment, si he conegut algú allà o no, veure algun animal, etc. Tot això és el còctel o els ingredients imprescindibles per a cuinar una obra d’art.

LB: Quins són els teus pintors o pintores favorites o els que més t’han influït?

JI: Són molts. Però principalment Peder Mork Monsted i Emilio Sánchez Perrier. També, per descomptat, Carlos de Haes. Aquests com a més antics. També he seguit molt l’Escola de Barbizón. També admiro i he estudiat els nostres paisatgistes catalans, com Vayreda, Rusiñol, Mir, I alguns de l’Escola Olotina.

LB: T’han influït altres disciplines artístiques?

JI: La música. Necessito la música per viure. M’agrada tota, depenent del meu estat d’ànim. Sempre pinto amb música.

LB: Creus que un artista neix artista o és un tarannà que aflora per la circumstància de cadascú?

JI: Crec totalment que un neix artista, però que moltes vegades passa la vida sense saber-ho. En altres casos, com clarament el meu, depenent del destí, no saps que ho ets, fins que per alguna circumstància ho descobreixes. Quan ho descobreixes, crec que un és artista quan té talent i el treballa moltíssim, i amb això assoleix una barreja de sentiments, emocions i estats d’ànim. Tot aquest còctel, l’aconsegueix transmetre a través de l’obra que realitza. Jo no era feliç i no estava bé amb mi mateix, fins que per casualitat o buscant no sé què, vaig trobar un camí que m’hi va conduir. També depèn de les circumstàncies familiars. Vull dir que ara, a les generacions actuals, és més comú que els nens i nenes desenvolupin més les arts com música, pintura, etc. Abans, pels nostres pares, si no venien o eren de família d’artistes o molt cultes, l’important era treballar o estudiar el típic. El deport o les arts era un hobby. Ara, de ben petits ja és normal anar a classes de música, teatre, pintura, escultura…a més, per sort, es potencien aquestes activitats. Jo, per exemple, quan veig a la meva filla, que amb 13 anyets toca el piano com qui llegeix un llibre, sento una emoció indescriptible, i penso que quina sort té de poder-ho fer. Ells i elles ja ho troben normal, i potser ara no ho valoren massa; però n’estic segur, que aquest fet, els enriquirà la resta de la seva vida. Després per ser artista professional, vull dir, viure del que fas, ja entren no només el talent, sinó molts més factors imprescindibles necessaris per a triomfar o guanyar-te la vida.

LB: Quina opinió et mereix l’art contemporani? Més art que màrqueting o al revés?

JI: Bona pregunta. Què vol dir art contemporani?. O millor dir, el tipus d’art que faig jo o els que fem realisme, híper realisme, impressionisme, etc, no és art contemporani?!!!!! Doncs m’indigno que els que no fem art abstracte, no ens considerin art contemporani. I tant que és art contemporani!!!! Suposo que la pregunta es referia al fet que opino de l’art abstracte, no? Doncs opino el mateix que opino de qualsevol disciplina artística. Si m’emociona, perfecte. Si no, no ho considero art. Sempre i quant, no vegi una cosa ben consistent i ben elaborada i pensada, encara que no m’emocioni. I la veritat és que em costa que em transmeti. Sé el que costa arribar a un nivell acceptable de pintar bé. Com deia un bon amic i excel.lent pintor que jo admiro, (malauradament ja és mort): “pintar es muy difícil, pero pintar bien es casi un milagro al abasto de muy pocos”. Tots els meus respectes i admiració a qualsevol disciplina artística, però honesta i treballada. He vist abstractes impactants, treballats, pensats i fets amb el cor. Però que no em facin creure que un mitjó penjat és una obra d’art. No em deixo prendre el pel. Ens han enganyat i estafat moltes vegades, pels llestos que es dediquen a l’especulació i que volen viure de l’art pensant només en els diners. Desgraciadament, la política també ha fet molt mal. I en casos molt reconeguts, moooooolt més màrqueting que art. Però a mi, no m’enganyen. Ho tinc claríssim.

LB: Quin consell donaries als que estan començant en la pintura?

JI: El primer consell és que sàpiguen segur si és una passió o un simple passatemps. Si no és una passió, no es guanyaran la vida. Si ho volen per distreure’s o com un passa-hores, perfecte. Ho dic perquè, si no hi dediques la teva vida i és una necessitat fer-ho, serà molt complicat fer-ho una professió. Que tinguin clar que el talent que tens, si no el treballes no et servirà de res. També, per els que sigui una passió, que no es rendeixin MAI!!!! Que siguin forts i fortes, perquè tindran moltes decepcions, que han de servir per a no conformar-te i seguir, sempre seguir. Treballar de sol a sol, formar-se com a empresaris, relacionar-se, viure per i pel que vols aconseguir. Tot és possible, però ningú regala res. I pensar que mai en saps prou; el dia que et pensis que has arribat al sostre, plega. Fracassaràs. I sobretot, com ja he dit anteriorment, TREBALL, ESFORÇ I HUMILITAT. S’ha de pensar que són molt pocs els afortunats que neixen amb algun talent, i has d’aprofitar aquest regal.

 

En aquest vídeo podem veure un petit recull de l’obra de Jordi Isern:

Jordi Isern en plena feina. Es pintor d’obra viva, de paisatges que són canviants i eternes alhora.

El seu web és http://www.jordiisern.com/catala/index.htm

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: