LAURA FREIXAS. SABER QUIEN SOY

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

Qui sóc? Es la pregunta que recorre, entre línies,  Saber quién soy. I qui escriu el llibre està entorn dels quaranta, viu a Madrid i és escriptora. Porta una vida, aparentment, immillorable: matrimoni feliç, maternitat idíl·lica, una primera novel·la ja a punt de sortir i una segona en curs, viatge, lectures, traduccions… però el diari que ella porta durant aquells anys, entre 1997 i 1999, -que és reproduït a la novel·la pràcticament sense correccions- no amaga l’angoixa d’una crisi d’identitat. Una escriptora que té pocs ingressos com a tal, que dedica la major part del seu temps a la vida familiar, és de debò escriptora? El món literari, amb les seves enveges i servituds, com cal portar-lo? Mantenir la parella, justifica abandonar el propi país, allunyar-se de la professió i dels amics? Aquesta parella, és tan perfecta com sembla? De veritat que estan d’acord els dos en tenir un altre fill? I sobre tot, per sota de la vida convencional, on està el jo?

Saber quien soy és el tercer lliurament del diari de Laura Freixas on registra una vida quotidiana, examina una consciència, reflecteix el procés de l’escriptura i indaga en alguns dilemes i contradiccions derivats de la situació de les dones.

“Algun dia -no ara- vull portar una vida bastant activa i pública, vull donar conferències, participar en jurats, viatjar, escriure articles, ser entrevistada, ser una escriptora reconeguda”. escriu Freixas en el seu Diari el 1999. Més de vint anys després, és una figura coneguda i respectada després d’haver publicat tres novel·les com Los otros son más felices, l’assaig Literatura i mujeres o el testimoni A mi no me iba a pasar, un best seller de 2019. A més, és una veu imprescindible en el debat feminista i va presidir l’associació per la igualtat de gènere Clásicas y modernas.

Com dèiem, Saber quién soy. Diario 1997-1999, és el tercer volum dels diaris de Freixas després d’Una vida subterránea (1991-1994) i Todos llevan máscara (1995-1996).  Arriba en ple apogeu de l’autoficció i també de la caiguda de les velles barreres del pudor: el diari s’erigeix com una forma literària en auge i els autors que ho publiquen són cada vegada més transparents amb la seva pròpia intimitat.

Es tracta d’un text molt introspectiu i franc en el que l’autora bolca contradiccions i preocupacions, mostra una personalitat que en aproximar-se als quaranta continua en procés de construcció, al que no són alienes les sessions de psicoanàlisi. Ha començat a fer-se un nom, realitza encàrrecs editorials i ha publicat una novel·la que no ha tingut l’èxit que esperava; vol triomfar, però costa massa i tampoc no aconsegueix el premi al que es presentava. Viatja, fa senderisme, va al cine i al teatre, que comenta amb agudesa, però en canvi, sent insatisfacció interior i por a la manca d’autenticitat.

Potser perquè els seus dubtes i inseguretats poden ser els de molta gent, la seva lectura resulta interessant amb calculada dosificació d’acció, un ventall de personatges que van apareixent i la voluntat que emena de la narració d’indagació psicològica. Fins i tot té les seves gotes de suspens en relació a com acabarà tot això.

Val la pena remarcar l’honestedat de l’autora mostrant-se tal com és -o era-, mostrant ambicions i frustracions que altres callarien. També la visió descarnada que ofereix de certs ambients literaris és digna de menció.

Un bon exercici d’autoficció d’una escriptora que ha anat creixent i que ha acabat trobant reconeixement.

 

De Barcelona és Laura Freixas Revuelta. La seva família materna era d’Àvila i la paterna catalana.

Ja de petita li agradava viatjar i aviat ho va fer perquè va marxar a França com estudiant i després a Anglaterra com lectora d’espanyol a la universitat, però el 1991 es va instal·lar a Madrid i d’allí ja no s’ha mogut.

Va començar escrivint ficció: El asesino en la muñeca (1988), un llibre de relats fantàstics, un dels quals (Final absurdo) va ser seleccionat per Penguin el 1999 per una antologia bilingüe que incloïa texts de García Márquez, Puértolas, Cortázar…  El 2001 va publicar una altra col·lecció de relats, Cuentos a los cuarenta. Mentre, s’havia atrevit amb el gènere novel·lístic amb Último domingo en Londres (1997), Entre amigas (1998) i Amor o lo que sea (2005).

Ja més madura com novel·lista, ha publicat obres com Los otros son más felices, (2018) i A mi no me iba a pasar (2019).

El seu web és https://www.laurafreixas.com/

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: