CRISTIAN ALARCÓN. EL TERCER PARAÍSO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

S’acosta el confinament de 2020 i el protagonista de la novel·la El tercer paraíso (que és escriptor) sent la temptació de retirar-se a la seva cabana als afores de Buenos Aires per fer front des d’allí al que pugui arribar. Mentre espera, cultiva un jardí amb tot tipus de flors i plantes. Allí li retornen records de la seva infància en un poble del sud de Xile, les històries de les seves ancestres, la seva avia i la seva mare. També l’exili a l’Argentina, fugint de la dictadura de Pinochet, i com en aquell desterrament són les dones les que conreen l’hort, els jardins i, també, la solidaritat. 

El seu amor per la natura el porta a indagar en la formació del pensament científic, el naixement de la botànica i la gran aventura de les expedicions europees del segle XVIII.  

Poc a poc aquest particular escenari es veu inundat pel record de les dàlies que plantava l’avia Alba o la presència exuberant de la selva amazònica amb la que es va trobar el naturalista Humboldt el 1799. Aquest paisatge del Con Sud es converteix en un personatge fonamental, amb els seus propis ritmes, amb les petjades que van deixar els homes que van intentar poblar-lo. La història, la botànica i el relat familiar conflueixen en ell i marquen el caràcter del protagonista, les seves eleccions vitals i la seva manera d’estar en el món.

D’allò que és petit a allò que és universal, d’allò que és individual a allò que és col·lectiu, de la cura d’un petit jardí al relat de la història familiar i de tot un país, aquestes són algunes de les coordenades de El tercer paraíso, la novel·la amb la que l’escriptor xilè resident a l’Argentina Cristian Alarcón ha aconseguit emportar-se el Premi Alfaguara, obra que suposa per ell passar a la literatura de ficció doncs fins ara estava més centrat en la crònica.

Com dèiem, el confinament del 2020 és el punt de partida de la seva primera novel·la. Alarcón, que és periodista, ha sabut narrar amb mestratge la violenta realitat urbana d’Argentina endinsant-se en una història en la que es vertebren botànica i història familiar.

Ambientada en els contexts de Xile i Argentina, comprèn una línia temporal àmplia en la que són recognoscibles fets històrics com el terratrèmol de 1960, el govern de Salvador Allende i el cop d’estat de Pinochet.

L’obra és el resultat del seu procés d’introspecció propiciat per la pandèmia i és un homenatge a totes les dones que han sembrat moltes de les coses que han crescut a Llatinoamèrica (la seva mare i la seva avia a les que ens referíem abans en són un símbol).

Escrita amb vigor narratiu, la novel·la és un bonic relat sobre la vida quotidiana d’un individu, però també sobre les tragèdies col·lectives que ens afecten.

El missatge que ens deixa és que les coses petites i senzilles, aquell paradís absolutament personal que som capaços de construir com refugi, és el que al final ens acaba salvant. Es una novel·la d’esperança davant la possibilitat de trobar aquest petit paradís.

 

Cristian Alarcón és escriptor i periodista.

Va començar als anys noranta fent periodisme d’investigació per diaris i revistes. Va escriure els llibres Cuando me muera quiero que me toquen cumbia (2003) i Si me querés, quereme transa (2010) en els que barrejava literatura i etnografia urbana, obres de no ficció que són dues de les més conegudes que té.

Investigador i experimentador de la narrativa, combina la feina d’escriptor amb la de docent i ha guanyat diversos premis. Una altra dada que denota el seu prestigi és que ha sigut traduït fins ara a quatre idiomes, tot i no ser un escriptor “comercial”.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: