ALCARRÀS, DE CARLA SIMÓN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

L’avi ha deixat de parlar, però ningú de la llarga família Solé sap per què. Com cada estiu, a la localitat lleidatana d’Alcarràs, la família cultiva una gran extensió de presseguers. Després de vuitanta anys conreant la mateixa terra, la família es reuneix per fer junts l’última collita.

La directora barcelonina Carla Simón torna després de l’anterior èxit d’Estiu 1993. Ara es tracta d’Alcarràs, un bon drama familiar sobre els profunds canvis que afecten la vida rural més tradicional.

A la pel·lícula se’ns explica la vida de la citada família Solé. La raó per la que l’avi deixa de parlar es deguda a que després de tres generacions, van a ser desposseïts de la terra que ocupen i treballen, i on cacen conills, recullen fruita a mà i celebren àpats familiars que poden acabar en guerres a la piscina o en funcions de teatre protagonitzades pels més petits.

I per què han de marxar? Doncs perquè no tenen ningun document que justifiqui que estan autoritzats a viure on viuen, i ara els descendents del propietari anterior, que sí que en tenen, volen les terres per posar plaques solars. Es la mort del medi rural -o almenys, una part- i d’una manera de viure en la que es cultivava la terra, i ara es canvia per emmagatzemar-se la llum del sol, una lògica difícil d’aturar perquè es basa en treballar menys per guanyar més.

Simón para atenció als petits processos que marquen els rituals de la terra, incidint en la duresa del treball al camp, però mostrant també els moments de respir que aquest ofereix.

Com segurament es sabut, el film està interpretat per veïns de la localitat, és gent “de veritat” i això es veu clarament per la manera de parlar, per la seva cara i per com es relacionen entre ells. I és que com el cine busca substituir el món pel seu doble, la simple representació sense més d’uns fets és una cosa que Simón no pretén i ens ofereix preses il·luminades i escoltades de forma natural i algunes banyades suaument per la llum ataronjada del sol, el vent que bressa la vegetació… aquí tot és naturalisme perquè no es tracta d’explicar una història interpretada per actors professionals que donen vida a uns personatges sobre un guió, com passa gairebé sempre, sinó deixar més aviat que sigui la història la que s’expliqui a ella mateixa. Tampoc no és que els actors no professionals que veiem a la pantalla s’interpretin a ells mateixos perquè no són la família Solé, però sí que ho podrien ser per l’afinitat amb el context que viuen diàriament. I això fa que els espectadors no sàpiguen distingir massa bé si allò que estan veient és una ficció o un documental dramatitzat.

Alcarràs és una pel·lícula coral que defugint la grandiloqüència, s’enfronta a diversos conflictes: la immigració, recels que provenen de la Guerra Civil, la precarietat o la decadència de determinats models socials. Però no ens equivoquem amb l’aparent senzillesa del film perquè aquesta cinta sobre gent humil i treballadora és un prodigi de muntatge i posada en escena.

 

Carla Simón amb l’Ós d’Or de la Berlinale. La barcelonina té una carrera encara curta en quant a llargmetratges, però ja se li estan acumulant els premis.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: