ANNETTE, DE LEOS CARAX

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Henry és un monologuista còmic d’humor incisiu. Ann, una cantant d’òpera reconeguda internacionalment. Centre de totes les mirades, junts formen una parella feliç envoltada de glamur. Però el naixement de la seva filla Annette, una nena misteriosa amb un destí excepcional, els canviarà la vida.

El cine que avui es veu majoritàriament a les sales  i sobre tot a les plataformes, és un realitzat per professionals de les formules, experts en relats eficaços, però en general, esquemàtics, pel·lícules de fàcil digestió i efímeres. Per això, en temps en els que el films tenen molts elements en comú, trobar-se amb una proposta com Annette és tota una sorpresa. Compte, no estem parlant d’una pel·lícula perfecta, ni molt menys, però la seva audàcia i les seves pretensions -a vegades desmesurades-, la fan digna de menció.

En aquest cas es tracta d’una pel·lícula musical, una mena d’òpera-rock dirigida pel seixantí terrible del cine francès Leos Carax i composta per Ron i Russell Mael, és a dir, el grup de rock nord-americà Sparks. Ells són els primers en aparèixer al film entonant el tema inicial: So may we start? (Podem començar?).

La pel·lícula, per la seva textura, s’aproxima a un somni, i a vegades fins i tot a un malson. Ens parla d’amor de parella, d’èxit i de fracàs, de família desitjada i de família obligada, d’homes tòxics. I és que Henry té un important ego, els seu àcids monòlegs són seguits per una audiència domesticada i sense massa capacitat crítica.

El film fa referència al drama de la violència de gènere i també al linxament públic de les estrelles de l’entreteniment caiguts en desgràcia. En una escena en la que es recrea el show de l’intermedi de la Superbowl, els jugadors apareixen clavant el genoll a terra en referència al gest que va popularitzar el Colin Kaepernick com denúncia de la violència policial contra els afroamericans. Es a dir, que Carax dispara contra tot -o gaire bé- en un lloable gest de rebel·lia; d’altra banda, sembla enaltir la cultura clàssica representada per les òperes que interpreta Ann, mentre denuncia la decadència de la cultura popular. La contundent crítica de Carax contra l’estat de les coses culmina en una seqüència en la que es jutja al personatge de Henry pels seus pecats.

El director hi afegeix uns detalls que cal valorar, com per exemple, la inserció de les grotesques riallades de la gent a Y el mundo en marcha, la pel·lícula de King Vidor sobre la destrucció del somni americà. Atenció doncs als detalls, que no són gratuïts.

D’altra banda, cal esmentar el treball de l’actriu Marion Cotillard que torna a demostrar la seva gran versatilitat per adaptar-se al que qualsevol director li pugui demanar, per especial que aquest sigui, i Carax ho és.

Per resumir, podem dir que Annette és un trajecte exaltat al fons d’assumptes com la paternitat, la parella o simplement l’amor. Es com un somni, això sí, magnètic, que en alguns moments se submergeix en unes tenebres en les que palpita l’esperit sinistre d’Edgar Allan Poe. Molt original, amb moments d’una gran bellesa, el film és també desconcertant i excèntric. I és que Leos Carax és capaç de generar sentiments extrems, tant positius com negatius, de manera que aquesta no és pel·lícula per a qualsevol gust i té més possibilitats d’agradar a aquells que busquin narracions noves i trencadores.

 

Annette és el sisè llargmetratge de Leos Carax (Alex Dupont és el seu nom real), una pel·lícula tan magnètica com excessiva.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: