ARIAFERMA, DE LEONARDO DI CONSTANZO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Una antiga presó del segle XIX situada en una zona inaccessible i indeterminada d’Itàlia està sent abandonada. Per problemes burocràtics, els trasllats estan bloquejats i encara queden una dotzena de presos i uns pocs agents esperant noves destinacions. En aquesta atmosfera estranya, a poc a poc, les regles semblen tenir cada vegada menys sentit, els protocols es relaxen i comencen noves formes de relació entre els homes que allí queden.

De Ariaferma, la pel·lícula aquí comentada, es coneixen molt més al nostre país els actors protagonistes, Toni Servillo i Silvio Orlando, que el seu director Leonardo di Constanzo.

La parella d’actors és de la província de Nàpols, els dos han superat els seixanta anys i tots dos han dedicat la seva vida a actuar, no solament al cine sinó també al teatre. I també hi ha una altra cosa que sembla unir-los, tant l’un com l’altre han actuat en diferents pel·lícules de Paolo Sorrentino i han guanyat diversos premis. Amb tanta coincidència sorprèn que mai abans haguessin treballat junts. Per fi, di Constanzo els ha unit i el film se’n beneficia perquè són dos dels millors actors del seu país i es nota com en les escenes que comparteixen, la pel·lícula es potencia. Es un notable duel interpretatiu de gests continguts.

La cinta està filmada en una presó real, un lloc on ningú voldria estar-hi perquè l’edifici es cau a trossos, té humitats i està situat en un lloc gairebé inaccessible. No és estrany que estigui sent abandonat a poc a poc. Però de moment continua sent una presó que té homes que han comès delictes de més o menys gravetat -poc sabrem del per què són allà- mentre que uns pocs uniformats intenten contenir la ràbia del grup.

No és estrany que Leonardo di Constanzo encapsuli l’obra dins d’un espai simbòlic que pot semblar un escenari teatral, perquè en les seves pel·lícules més immediates, també ho havia fet. Amb tot, el director italià construeix una posada en escena amb elements molt cinematogràfics: l’atmosfera, la rutina de la presó o la tensió que s’endevina, i afegeix d’altres com el tancament compartit, les subtils relacions de poder i una certa mirada compassiva.

Però qui busqui en aquest film el típic drama carcerari es trobarà amb una sorpresa perquè no és una pel·lícula a l’ús. Compacta, sòlida i subtilment construïda, Ariaferma és una cinta molt solvent.

 

Leonardo di Constanzo, un director d’històries d’ambients més bé tancats, no massa conegut al nostre país.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: