COMENTARI D’UN QUADRE: LA GIOCONDA, DE LEONARDO DA VINCI

Archivo:Mona Lisa, by Leonardo da Vinci, from C2RMF retouched.jpg


Possiblement no sigui el millor quadre de la història (pot ser sí el millor retrat) però sí el més mediàtic.

Leonardo da Vinci va pintar aquesta obra es creu que a Florencia entre 1503 i 1506. Es tracta del retrat de Lisa Gherardini, la dona de Francesco del Giocondo, un comerciant de tela florentí. A Lisa li van feminitzar el cognom del marit i per això ha passat a la història amb el sobrenom de “Gioconda”.

Una dada curiosa és que aquest quadre no va ser mai lliurat a qui el va encarregar: sembla que Leonardo se’l va emportar a França, després el seu deixeble Salaï el va tornar a Italia i, finalment va venir de nou a França, aquesta vegada per formar part de la col.lecció reial.

Es parla de que dos aconteixements de la vida conjugal de Francesco del Giocondo i Lisa Gherardini podien haver provocat la realització de l’obra: un seria l’adquisició d’una casa al 1503 i l’altra, el naixement d’un segon fill, Andrea, al desembre de 1502 que vindria a reparar el dol per una filla morta al 1499. El vel que cobreix els cabells, pot ser entès com un signe de dol, però de fet era d’una utilització bastant comuna en aquella època com a signe d’una conducta virtuosa i tampoc ningún element del vestit sembla significant, ni les taques grogues de la roba, ni la camisa arrugada, ni el xal finament posat sobre les espatlles, no hi ha res aquí que pugui indicar un rang aristrocràtic.

Ningún retrat italià anterior a aquest ha mostrat un model tan enquadrat, en tota l’amplada del mig cos, integrant braços i mans perfectament dins del retrat i tot a una escala real d’una forma tan natural en un espai que, no obstant, està absolutament estructurat i on s’aconsegueix una plasticitat digna d’un alt relleu. Vista des de la cintura, la Gioconda està asseguda en una cadira que suporta el seu braç esquerre. La posició de mans i braços vol transmetre la sensació de serenitat, de que es tracta d’una dona que domina els seus sentiments.  Ella està situada davant d’una galeria que ens sug.gereix l’ampit en el que es troba, i dos fragments de columnes que s’arriben a veure lleugerament als extrems del quadre delimiten una mena de finestra sobre el paisatge.

I ja que parlem del paisatge, si ens hi fixem, a la dreta del quadre i a l’alçada de l’espatlla de la model, hi ha un pont. La seva intenció és la de donar un signe de civilització dins de la natura.

Aquesta manera de fer tan perfecta explica la quantitat de seguidors que va tenir dins de l’art del retrat a Florencia i la Lombardia. Mai abans s’havia vist en quadres d’aquest estil aquesta coherència espaial ni aquest equilibri ni tan sols aquesta majestuositat ben messurada (a més en un retrat d’algú que ni tan sols pertany a ninguna cort reial).

Un altre element a destacar és que Lisa no té ni celles ni pestanyes. Algún historiador diu que sí en va tenir i el fet de que ara no siguin visibles és degut a alguna restauració massa agressiva. D’altres diuen que Leonardo no les va pintar perquè volia donar certa ambiguetat al personatge.

El famós somriure de la model obeeix a la idea de felicitat continguda en la paraula gioconda, que vol dir alegre. Leonardo la va pintar buscant l’efecte de que si mirem el somriure directament sembla difuminarse, en canvi, Lisa sembla somriure més si mirem el conjunt del retrat. Diuen que mentre da Vinci pintava, hi havia gent tocant i ballant a fi de que la model mantigués el seu somriure de la forma més natural possible i així s’evitava també el cansament d’aquestes sesions llargues.

Da Vinci va utilitzar la tècnica de l’sfumato que consisteix en prescindir dels contorns nets i precisos i embolicar-ho tot en una mena de boira imprecisa que difumina els perfils i dona una impressió d’immersió en l’atmosfera, això ajuda a guanyar la sensació de profunditat i de tres dimensions a la figura.

Una última curiositat: el quadre va ser robat al 1911 per un fuster que havia treballat al Louvre i entre els sospitosos que van ser detinguts figuraba Pablo Picasso. Dos anys després la pintura va ser recuperada i es va saber que el fuster actuava per encàrrec d’un comerciant argentí que durant aquest temps havia venut per quantitats astronòmiques  sis còpies, evidentment falses, a sis col.leccionistes fent-los creure que es tractava de l’original robat.

Si volem contemplar en directe aquest quadre, ho podem fer al Museu del Louvre a París (encara que alguns pintors diuen que no és l’original sinó una còpia com a conseqüència del robatori, però això no ho ha provat ningú).

Vist de prop, el somriure no és tan evident com quan contemplem el conjunt del retrat.

Per saber més de Leonardo da Vinci: http://es.wikipedia.org/wiki/Leonardo_Da_Vinci

2 comentaris

    Ángeles says:

    MUY,MUY,MUY INTERESANTE.
    Gracias por esta estupenda clase Jordi.

    Jordi Rivera says:

    Al contrario, gracias a todos los que les interesa lo que aquí se publica.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: