DOLOR Y GLORIA, DE PEDRO ALMODÓVAR

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Antonio Banderas és Salvador Mallo, un director de cine en èpoques baixes.

Penélope Cruz interpreta a Jacinta, la mare de Salvador quan aquest era encara un nen.

Julieta Serrano és Jacinta, ja a l’última etapa de la seva vida.

 

Dolor y gloria, l’última pel.lícula d’Almodóvar, narra una sèrie de retrobaments en la vida de Salvador Mallo, un director de cine que es troba en el seu ocàs. Retrobaments físics i d’altres només recordats, com la seva infantesa als anys seixanta quan va emigrar amb els seus pares a Paterna, un poble valencià, buscant prosperitat. Records del primer desig, del primer amor adult ja al Madrid dels vuitanta, el dolor de la ruptura amb aquell amor quan encara estava viu, i l’escriptura com única teràpia per intentar oblidar allò que és inoblidable; el descobriment del cine, i el buit, sobre tot el buit davant la impossibilitat de continuar filmant. Per això, Dolor y gloria també parla de la creació, de la dificultat de separar-la de la pròpia vida i de les passions que li donen sentit.

Aquesta és la quarta vegada en la filmografia de Pedro Almodóvar que el protagonista és un director de cine, un realitzador amb un trauma infantil i un temps negre de fons.

Aquí, Antonio Banderas (esplèndida la feina de l’actor malagueny) interpreta un director que porta anys retirat però que continua creant. El seu cap segueix sent un laboratori d’idees que va anotant en un ordenador. Però el seu cos ja no l’acompanya. Sent ja madur però no vell, el seu organisme no ha resistit bé el pas dels temps: dolors a columna vertebral, migranyes, respiració fatigada, caminar lent… Dolor i glòria; dolor ara, glòria passada.

Pedro Almodóvar s’obre -a través de Banderas- per la crònica de la que se suposa que és, en part, la seva pròpia experiència vital: anhels, memòria sentimental, impotència creativa, malalties… Es baralla amb els seu records, però també ho fa contra cada un dels seus somnis que perseguia temps enrere. Què va passar perquè tots els seus desigs d’infantesa i joventut semblin haver quedat pràcticament en res?

Dolor y gloria és una pel.lícula que formalment frega la perfecció, cosa que és doblement meritòria perquè estructuralment no és un film fàcil amb una sèrie de diferents temps que es van superposant entre monòlegs i records. Tot això està esquitxat amb elements que son un dels segells distintiu d’Almodóvar: fetitxes pictòrics, disseny luxós, colors cridaners… fan que la pel.lícula sigui recognoscible pels seus seguidors.

Solament un molt bon director és capaç de fer com ho fa ell enderrocar el mur de l’èxit per mostrar-nos el que hi ha darrere, i amb una pel.lícula molt sòbria -pot ser de les seves, la que més- que tot i els segells distintius citats, no té els manierismes d’altres films anteriors. Entre això i que té un final d’autèntic mestre per arrodonir el film, segurament Dolor y gloria sigui la cinta d’Almodóvar que té més possibilitats d’agradar a aquells que no els acaba de convèncer el cine del director manxec.

 

Pedro Almodòvar, a qui veiem amb Antonio Banderas, signa amb Dolor y gloria la que possiblement és la seva pel.lícula més personal (íntimament parlant).

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: