EL DIA QUE BARCELONA VA MORIR, PER ENRIC CALPENA

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

El dia 6 de juliol del 985, trigèsim primer del regnat de Lotari, rei dels francs, el visir Al-Mansur avança amb quaranta mil homes decidit a saquejar la ciutat de Barcelona, la capital del comtat més poderós del sud dels Pirineus. L’experimentat comte Borrell, el jove vescomte Udalard, la seva esposa Riquilda, la sàvia vescomtessa vídua Geriberga, l’intel·ligent ardiaca Arnulf i el criat Gondemarus, entre molts altres, es disposen a defensar la ciutat. Però potser la desgràcia que s’apropa a les muralles és només una prova que l’Anticrist està a punt de desencadenar tota la seva fúria sobre els habitants de Barcelona, com ja ho ha fet a Roma. Els exèrcits sarraïns avancen i arriben fins a la ciutat, devastant tota la terra. Les muralles no van poder contenir la fúria de l’exèrcit musulmà que va prendre la ciutat. 

Amb la ràtzia d’Al-Mansur, una bona part de Barcelona va quedar destruïda, molta gent va morir o va ser deportada com a esclava a Còrdova, i els supervivents van haver-se de disputar judicialment la propietat de les runes. En els documents oficials de l’època, a vegades es menciona el 6 de juliol de 985 com “El dia que Barcelona va morir”. L’exèrcit andalusí era molt més nombrós que els que s’havien portat en d’altres ràtzies. Així Al-Mansur va aconseguir entrar a unes muralles considerades inexpugnables amb un setge de tan sols una setmana. Quan va obtenir els objectius que s’havia fixat, se’n va anar, no es va arriscar més per consolidar el territori i se’n va tornar després d’haver destruït un terç de la ciutat, només la part que donava a la porta de mar, al carrer Regomir i el Pati Llimona.  Allí només hi havia cases de comerciants i mercaders, els grans palaus estaven en una altra part, així que la destrucció va ser limitada doncs ja tenia els esclaus i les riqueses que volia.

A El dia que Barcelona va morir, el seu autor, el divulgador Enric Calpena és fidel al que se sap de la ciutat de l’any mil. S’ha basat en la gent que ha treballat sobre la Barcelona de l’època, com Josep M. Salrach, Dolors Bramón, Ruiz Doménech… per obtenir un retrat fiable del 985. Por ser sorprenent comprovar que se sap més del que es podria imaginar d’uns fets de fa 1.000 anys, tot i que hi ha forats. Se sap com vestien els barcelonins, què menjaven, quines eren les seves formes de relació i fins i tot en coneixem els noms, per això tots els noms que apareixen a la novel·la estan trets d’una onomàstica de l’any 1000 feta per l’Institut d’Estudis Catalans. Tots els noms que s’usen al llibre eren usats a l’època,

Les muralles romanes pràcticament es mantenien. Hi havia molts descampats dins la ciutat, on hi pasturaven molts animals. Tenia la seva lògica: estava parcialment despoblada intra muralles per poder acollir la gent de fora en cas de combat. Aquella Barcelona tenia punts en comú amb la d’ara: ja a aquella època era car viure a la ciutat. I molta gent vivia fora. Cada vegada que s’entrava i se sortia de la ciutat es pagava. La ciutat tenia avantatges: el rec comtal funcionava, hi havia una gran concentració comercial… Era una ciutat molt viva. També crida l’atenció el fet de que les dones tenien més poder en aquell moment que no pas el que tindrien dos-cents anys després, hi va haver una involució. Un altre detall d’aquells temps: era molt més dur pels camperols treballar per l’església que per un noble.

No cal dir doncs que aquesta és una obra que dóna molta informació sobre com eren els barcelonins i la Barcelona de fa mil anys, i tot explicat amb un estil àgil i impactant. Calpena ens submergeix al segle X retratant no solament la nostra ciutat sinó també la Còrdova del Califat, tot plegat un context molt atractiu pel sorprenent paper de la dona i per com vivien els sobirans, l’esplendor dels palaus andalusís i el sofriment dels esclaus. Una època de plets amb alta intriga política, aventura, amor i també descobriment personal.

Com es veu, molts elements a tenir en compte perquè l’autor ha tingut la cura d’explicar no des d’un punt de vista acadèmic sinó que ha volgut oferir una visió pròxima i entretinguda que denota la seva capacitat com divulgador.

En aquest vídeo l’autor ens en dóna més detalls:

 

 

 

Enric Calpena (1960) és periodista i professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Especialitzat en divulgació històrica, ha dirigit i fet el guió de nombrosos documentals històrics per la televisió. El 2014 va publicar Memòria de sang i el 2015 Barcelona, una biografia. Ara torna a les lletres amb la novel·la aquí comentada.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: