EL HORIZONTE, DE DELPHINE LEHERICEY

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Som a l’estiu de 1976. Europa està travessant una onada de calor i una de les pitjors sequeres de la història. A la granja dels seus pares, Gus, un nen de tretze anys, passa les vacances llegint còmics, ajudant el pare que ha invertit tots els seus estalvis en un galliner, i corrent lliure amb Mado, el nen salvatge de la localitat. Però lentament, tot allò que l’envolta, el seu tranquil·litzador univers familiar comença a trontollar per tot arreu: la seva tendra i amable mare es comença a allunyar passant cada vegada més temps amb la hipnotitzant Cécile, mentre el seu pare es troba sol per lluitar contra els estralls de la sequera i l’allunyament de la seva dona.

Testimoni de la destrucció de la seva família nuclear, l’agricultura tradicional i el patriarcat, Gus ha de créixer ràpid i deixar enrere la innocència de la seva infantesa.

Un bodegó canicular cinematogràfic és el que ha escollit la cineasta suïssa Delphine Lehericey per fer pujar a la superfície temes importants com la iniciació adolescent, l’asfixia rural o les penúltimes oportunitats.

I es basa en una novel·la de Roland Buti que comença així: “Era el mes de juny de 1976. Tenia tretze anys. Era el començament de les vacances d’estiu. Era l’any de la sequera”. La novel·la és “El centre de l’Horitzó” que fa aquesta breu introducció a Gus, el jove que al final d’aquell desastrós estiu, comença a veure el món com els adults se’l deixaran, que és com el coneixem avui. Un món en el que la fragilitat de la natura es manifesta, en el que treballar la terra ja poca cosa rendeix, en el que la relació de parella ja no es regeix pels valors familiars tradicionals i en el que el lloc de la dona està canviant.

Es aquesta la història de la fi d’un cert món rural, així com la fi de la infantesa, en la que el jove traspassa la tranquil·litat de la infància per entrar en les incertituds del món dels adults. El qualsevol cas, aquesta no és exactament una pel·lícula sobre el món camperol, el camp és aquí solament un context precís per explicar una història que es pot produir en qualsevol altre lloc i moment, el de la desintegració de la unitat familiar clàssica i el despertar sexual d’un adolescent.

Aquest clima opressiu marcat per l’ambient sufocant sembla el marc ideal perquè un nen de tretze anys experimenti els seus dubtes, temors i desitjos mentre intueix primer i observa després l’enfonsament de l’ordre familiar en el que havia crescut i cregut. Veu que la seva mare i la divorciada i alliberada Cécile poden ser alguna cosa més que simples amigues.

No cal dir que el paper que interpreta el nen Luc Bruchez és bàsic en el film, la seva és una excel·lent representació i algun crític l’ha comparat amb Jean Pierre Léaud, aquell jove que va créixer com actor de la mà de François Truffaut. En el cas de Bruchez, la directora Delphine Lehericey el va escollir entre cinc-cents aspirants, i va donar en el clau.

La seva pel·lícula té una elegant i estilitzada posada en escena, és un film atmosfèric -en tots els sentits- i està narrat des del punt de vista del noi que és atrapat per una bola cada vegada més gran carregada de problemes més bé d’adults, de la que en sortirà un sentiment: desengany.

El horizonte, que té més capes de les que pugui semblar a primer cop d’ull, és també un bon retrat de l’instint maternal, una cosa que mai es trencarà malgrat que tot canviï en l’entorn dels personatges.

Una història potent, universal i naturalista que interpel·la a tots.

La realitzadora suïssa Delphine Lehericey.

Lehericey és també guionista i actriu,

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: