EL IRLANDÉS, DE MARTIN SCORSESE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


L’última pel.lícula de Martin Scorsese, El irlandés, comença en una residència d’ancians per la que es passeja la càmera fins a aturar-se en la figura d’un decrèpit Frank Sheeran disposat a explicar-nos la història de la seva vida criminal. Es un vell que ofereix una confessió amb la que potser busca la redempció encara que no és un home penedit sinó que es limita a explicar-nos per què ha sigut condemnat. Sheeran era un soldat que va prendre part en la segona guerra mundial en la que va matar uns quants nazis. Després de la guerra, en uns Estats Units convulsos, es reciclaria i treballant de transportistes aniria pujant esglaons a l’escala de la Mafia primer com sicari d’un soci italià amb influències i després com la mà dreta del totpoderós sindicalista Jimmy Hoffa, un personatge real que va ser un poderós líder del sindicat de camioners, involucrat en el crim organitzat. La veu en off de Sheeran ens guiarà per accedir als racons més amagats de tota aquesta gent, ell inclòs.

Scorsese és tot un clàssic vivent. Sembla fàcil rodar com ho fa i és molt complicat perquè en les seves posades en escena s’uneix allò que es pot considerar postmodern amb allò que és classicisme omplint les imatges de significat, d’expressivitat i de suggerència. La seva càmera fa filigranes solament quan la història necessita d’aquells plans que no pretenen pur exhibicionisme sinó oferir un llenguatge poderós per transmetre emocions. Una d’aquestes filigranes és la que citaven al començament quan la càmera després d’un llarg travelling troba assegut un apagat Sheeran que agafa al vol la seva pròpia veu en off per arrencar amb la història. Es un pla brillant i llarg que marca el bon múscul filmic del director que barrejarà l’existencialisme d’algunes de les seves obres amb la mordacitat d’altres.

El director novaiorquès despatxa una pel.lícula de més de tres hores i de narració més pausada que d’altres cintes seves i on les escenes brutals no abunden però les que hi ha deixen segell. Aquesta és una diferència important, trobar-nos amb una narració més reflexiva, de ritme més seré i sobri, però és lògic perquè és un film que parla del final d’una època, d’una manera de fer.

Veurem tres personatges recolzats en tres actors extraordinaris: un Robert de Niro mesurat que aconsegueix recordar-nos per què alguna vegada ha sigut considerat el millor actor del món; Joe Pesci, lliurat a un personatge tan escàs en paraules com en gestualitat que domina impecablement, i Al Pacino, esplèndid i subjugant. I atenció perquè tots aquests personatges són mostrats al llarg de quatre dècades -cosa que implica retocs físics fets de manera digital amb diversa fortuna-, individus ofegats per el pes de l’existència, dels seus propis actes i de la seva malignitat.

El conjunt és una notable obra crepuscular sobre tot un món que toca a la seva fi, un món gairebé fúnebre.

 

Martin Scorsese ha signat la seva pel.lícula número 34 que té una particularitat: estarà poc a les pantalles de cine perquè el 27 de novembre es restrena a Netflix. Així que aquells que vulguin veure El irlandés en pantalla gran hauran de córrer.

El web de la pel.lícula és https://www.theirishman-movie.com/

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: