EL PADRE, DE FLORIAN ZELLER

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Anthony és un home de vuitanta anys culte, intel·ligent, sarcàstic i completament decidit a viure sol. Refusa totes les cuidadores que la seva filla Anne intenta contractar perquè li ajudin a casa. Ella està desesperada perquè ja no pot visitar-lo cada dia i és conscient de que el cap del seu pare comença a fallar i es desconnecta cada vegada més de la realitat. La filla pateix de retruc la gradual pèrdua de capacitats del pare, però també s’aferra al dret a viure la seva vida, a no resignar-se a convertir-se en la mare d’emergència del seu propi pare.

El director francès Florian Zeller és dramaturg abans que cineasta: des de fa quinze anys va portant als escenaris de mig món peces com Si et morissis, La veritat, La mentida, El pare (per la que va rebre el premi Molière el 2014), Una hora de tranquil·litat, Sense filtres, La mare (amb Isabelle Huppert i Chris North com protagonistes a l’estrena a Nova York el 2019), i El fill. L’escriptor va decidir traslladar El pare al cinema i volia que la interpretés Anthony Hopkins. Quan l’actor va llegir el guió, no es va poder negar.

Es tracta d’un text molt personal i íntim perquè a Zeller li va sorgir quan la seva avia va començar a patir símptomes d’Alzheimer. Però a l’obra no és una avia la protagonista sinó un pare, un home que escolta música clàssica i gairebé sempre sopa pollastre, fins que un dia les peces no acaben d’encaixar en el seu cap i comencen a aparèixer en la seva vida personatges que ell no reconeix.

De tant en tant, en mig del gradual caos en el que va entrant, li ve al cap aquella noia tan estimada que no veu des de fa anys. Pensa que potser aviat vindrà a visitar-lo mentre es pregunta perquè la seva filla Anne el torna a pressionar amb el tema de buscar-li companyia per ajudar-lo a casa. A més, Anne s’ha enamorat d’un francès i pensa canviar Londres per París, però pateix quan veu que el cap del pare cada vegada patina més i confon històries i els seus protagonistes. Així que, tot allò que li succeeix a ell l’acaba tocant també a ella. Ell és qui pateix la malaltia, però d’una altra manera, també la pateix ella, i alguna vegada, fins i tot més que ell.

Un dels encerts del debutant Florian Zeller consisteix en plantejar la pel·lícula con si fos un thriller, un laberint amb el seu punt cruel. També és evident el deute teatral de l’obra que té un muntatge de Yorgos Lamprinos que aporta l’adequada dosi cinematogràfica a una dramatúrgia clarament de teatre, els actors Anthony Hopkins i Oliva Colman se senten davant les càmeres com si estiguessin en una tarima teatral.

I parlant dels actors, les seves actuacions són descomunals, en estat de gràcia: Hopkins en el paper del pare que intenta enganxar-se a la memòria com bonament pot, i Colman, la filla desesperada i sobrepassada per les circumstàncies; els dos estan perfectes en els respectius rols. En el cas de Hopkins, aquest paper li podria significar el seu segon Oscar trenta anys després de El silenci dels anyells.

Es aquesta una pel·lícula tan brillant com senzilla que ens parla d’una manera commovedora, dura i real del dolor i la por a oblidar fins i tot allò que semblaria que no oblidaríem mai. El padre és un film allunyat, diferent, d’altres aproximacions al tema de l’Alzheimer.

 

El director Florian Zeller explica aquesta història des de l’interior d’una persona per posar al públic en una posició activa, com si estigués en el cap del protagonista.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: