ELIZABETH ELIOT. CECIL

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

No és que una bona novel·lista com va ser Elizabeth Eliot hagi de necessitar presentacions, però el problema és que porta tants anys oblidada que potser sí caldrà que fem cinc cèntims.

Va ser un exemple de les vàries dones d’il·lustre família i notable qualitat de les que la novel·la anglesa va disposar el segle passat. Nascuda el 1911, pertanyia a l’aristocràcia. Es va casar i divorciar dues vegades i el 1972 va sol·licitar la nacionalitat nord-americana. I allí va morir, a Nova York, el 1991.

Seixanta anys després de la seva darrera novel·la, Alba Editorial la rescata. El seu títol és Cecil.

El personatge del títol és el fill menor de lady Guthrie i germà del pare de Charlie, el marit de lady Anne, la narradora de la història d’aquesta novel·la. Aquest Charlie es fill de sir David, marit de la primera lady Guthrie, ja morta, i Cecil és fill de sir David i de la lady Guthrie actual que és una aristòcrata que s’ajusta a la tradició de la noblesa anglesa, malaltissa i amb aficions espiritistes; està tan bolcada amb el seu únic fill que l’ha fet un personatge massa depenent i erràtic. En quant al seu mig germà Charlie, com dèiem el marit de la narradora, és diputat del Parlament i, al contrari que el tàndem una mica morbós de Cecil i lady Guthrie, ell i la seva esposa Anne són un matrimoni amb una mentalitat més ajustada al món modern d’aquella època.

I quina és aquella època? Doncs lady Anne recorda el 1917 -en plena Primera Guerra Mundial- com va conèixer Cecil el 1875; aleshores era un nen de nou anys que, recorda el detall, es va colar secretament en les habitacions de la seva mare a l’hora del te i Anne va apreciar que lady Guthrie no era gens estricta amb ell, més bé el tractava com un igual. Després, la narradora ens continua explicant una història que es perllonga més de trenta anys en la que trobarem misteris, viatges, diverses cases (a Escòcia, a Surrey, a Londres, a Cannes i a Paris), girs imprevisibles i sempre al fons, la mare malaltissa i el fill insegur que sembla adorar-la fins i tot posant en risc la seva pròpia felicitat.

Com que la narradora és també mare, en el seu cas de dos fills, la seva manera més oberta d’entendre l’educació i la independència dels seus nens serveix com contrapunt a la maternitat més aviat sinistra que exerceix la sogra. Hi ha detalls curiosos en aquesta relació: el fill expressa a la mare en les cartes que li escriu els seus pensaments sobre les dones i l’amor. No s’entra en si està bé o no, simplement no es pot dir que això sigui el més habitual.

Les primeres dues terceres parts de la novel·la ens mostren amb tota propietat les característiques de la classe alta perfectament explicades gràcies a que l’autora pertany a aquest estrat social. Anne resumeix l’opinió de la gent més pròxima a Cecil amb un retret contundent: sempre el van mimar i el van consentir. Es la relació entre la mare i el fill, una relació d’anada i tornada obsessiva, morbosa i egoista per les dues parts. La societat en la que tots viuen respon a l’ordre i desig reconfortant de que déu ha disposat les coses de tal manera que resulta impossible que algú s’equivoqui mai: feliç aquell que arriba a la tomba sense haver sospitat mai que una qüestió pot tenir dues cares, es diu.

Pot ser d’entrada es pugui pensar que aquesta història, aquestes relacions, no mereixen la pena de ser llegides, però precisament el gran valor de la novel·la és la magnífica descripció que ens dona d’aquest món que poques vegades ha sigut explicat des de dintre amb la veracitat i eficiència amb la que ho fa Elizabeth Eliot: ens permet introduir-nos en ell com si en forméssim part guanyant una perspectiva que des de fora sempre resulta molt més superficial.

I en quant a l’últim terç del llibre, aquí la història es dispara per arribar a un final audaç.

A més, Eliot utilitza un potent discurs sobre fins a quin punt i de quina manera és possible conèixer la veritat a partir de detalls. En conjunt, resulta una narració inquietant, amb molts sentits que tracta de coses que són difícils d’explicar.

Heus aquí un exemple de la bona narrativa femenina britànica del segle XX.

 

Lady Germaine Elizabeth Olive Eliot, coneguda com Elizabeth Eliot, va néixer a Londres el 1913. Era la filla de l’octau comte de St. Germans.

Encara que va publicar solament cinc novel·les i dos assaigs, és una autora interessant que mereix ser tinguda en compte. La seva primera novel·la va ser Alice (1949) que va tenir una bona acollida. Després va publicar Henry (1950), Mrs Martell (1953), Starter’s Orders (1955) i Cecil (1961).

Va escriure també Portrait of a Sport: A History of Steeplechasing (1957) i una crònica sobre matrimonis prominents entre americans rics i europees amb títol Heiresses and Coronets (1960), també coneguda com They All Married Well que va ser un èxit a Gran Bretanya i als Estats Units.

Al segle XX la literatura anglesa escrita per dones va conèixer noms destacables com Caroline Blackwood, Nancy Mitford o Vita Sackville-West. Elizabeth Eliot en forma part i, caiguda en l’oblit, ha vingut molt bé que Alba Editorial recuperi Cecil, la seva última obra.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: