ENNIO, EL MAESTRO, DE GIUSEPPE TORNATORE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


En la nostra secció de cine, de tant en tant, parlem d’algun documental que val la pena. Ara ha arribat Ennio, el maestro, dirigit per Giuseppe Tornatore, un retrat d’Ennio Morricone, el compositor més prolífic i popular del segle XX: és l’autor de cinc centenars de partitures, moltes de les quals han passat a la història del cinema.

El documental presenta a Morricone a través d’una entrevista realitzada per Tornatore, testimonis d’artistes i directors com Bernardo Bertolucci, Giuliano Montaldo, Marco Bellocchio, Dario Argento, els germans Taviani, Carlo Verdone, Barry Levinson, Roland Joffé, Oliver Stone, Quentin Tarantino, Bruce Springsteen, Nicola Piovani, Hans Zimmer o Pat Metheny,

Al mateix temps, la pel·lícula proposa revelar el costat menys conegut del compositor, com la seva passió pels escacs que pot tenir vincles misteriosos amb la seva música.

No és casual que sigui Tornatore, el director de Cinema Paradiso, qui reti homenatge a Morricone doncs va treballar amb ell durant gairebé tres dècades, de manera que el director és el més adequat per ajustar comptes amb la seva memòria, amb el temps i amb l’home. Així sabrem que Ennio agafava el llapis a un gran velocitat per dibuixar sobre un pentagrama el que volia compondre, però el que és curiós és que no li feia falta ningun piano o altre instrument per fer-ho, quan escrivia ja estava escoltant la música mentalment amb tota l’orquestració.

Des que va començar com músic, Morricone no va ocultar un ressentiment amb tots els col·legues que el van menysprear. Es va sentir humiliat quan va començar els estudis al Conservatori de Santa Cecilia a Roma, ell que al costat de l’elit, solament era el fill d’un trompetista popular. Així que durant la seva carrera es va haver d’empassar mirades altives d’aquells que, solament al final i sota el pes de l’evidència, es van disculpar.

Probablement, un dels aspectes més interessant del documental és que queden al descobert alguns secrets i contradiccions que configuraven la seva personalitat, perquè la cinta no es deté en les seves composicions sinó que, com dèiem, revela aquest costat menys conegut del músic, com l’origen real d’algunes de les seves composicions.

Així, el documental ens ofereix curioses anècdotes i fins i tot té algun moment una mica extravagant, coses que faran que els que decideixin anar-lo a veure, passin dues hores i mitja -l’homenatge no és curt- distrets amb la seva música i aquests detalls.

La pel·lícula va guanyar el premi David Di Donatello al millor documental que concedeix l’Acadèmia del Cine d’Itàlia. Com que el llegat d’Ennio Morricone és tan gran, és probable que alguns espectadors es puguin decebre per aquelles coses que puguin faltar (cent-cinquanta minuts donen per molt però no per tot) però segur que si els agrada la música de cine s’ho passaran bé amb les moltes coses que hi trobaran. En realitat, al final el que es pot concloure és que el do de Morricone era sobre tot el tacte especial que tenia per reconèixer una cosa tan delicada i universal com és la simple emoció.

 

Giuseppe Tornatore i Ennio Morricone.

El director no solament ha utilitzat en el documental un gran nombre de materials i testimonis, sinó que ha aprofitat el coneixement personal que tenia del compositor donat que Morricone havia posat música a la major part de les seves pel·lícules, des de Cinema Paradiso fins La correspondència, passant per Estan tots bé, Pura formalitat, La llegenda del pianista a l’oceà, Malena, La desconeguda i La millor oferta, entre d’altres.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: