ERASE UNA VEZ EN… HOLLYWOOD, DE QUENTIN TARANTINO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Leonardo DiCaprio és Rick Dalton, una estrella del western vinguda a menys.

Brad Pitt és Cliff Booth, el doble de Dalton.

Margot Robbie és Sharon Tate, actriu i model.

 

Som a Los Angeles a l’any 1969. Hollywood està canviant, l’estrella d’un western televisiu, Rick Dalton, i el seu doble i “noi per tot” Cliff Booth, intenten adaptar-se als canvis en una indústria que ja pràcticament no reconeixen. Quan cancel.len un programa que protagonitzava Dalton, el seu representant l’aconsella que en lloc de canviar de registre se’n vagi a Itàlia a filmar spaghetti westerns. Però la vida d’aquest actor està lligada a les seves arrels a Hollywood. A més, els seus nous veïns son l’actriu Sharon Tate i el director Roman Polanski amb qui la també model s’acaba de casar.

Érase una vez en… Hollywood és la novena pel.lícula de Quentin Tarantino, és a dir que ja solament li falta una per completar les deu que s’havia marcat com objectiu. Així que a manera de pre-acomiadament, ha decidit fer un film sobre cine i el món que l’envolta fent una divertida ambientació de Los Angeles de final dels anys seixanta rastrejant llocs i gent. No es tracta exactament d’un homenatge a Hollywood sinó més bé al seu Hollywood, a les sèries televisives, a les pel.lícules de la sèrie B i als westerns que no podríem considerar com clàssics.

Per tot això aquest és probablement el més emotiu film que Tarantino ha fet, abandonant algunes de les marques d’estil que el definien amb les que tants seguidors ha obtingut, i fa discorre la cinta entre la situació erràtica de Rick Dalton i les ganes de vida de Sharon Tate, amb l’especialista per tot Cliff Booth per completar el trio.

Un dels canvis que apuntàvem és l’abandonament dels alambinats diàlegs que es podien escoltar en altres pel.lícules anteriors; aquí evidentment es parla, però Tarantino carrega més les tintes que en altres films en la imatge, siguin mirades o gests com en una escena de Sharon Tate o l’encadenament de flashbacks mentre un dels personatges arregla una antena de televisió.

També mereix comentari la feina de Leonardo DiCaprio i Brad Pitt. Un exhibint el seu histrionisme per encarnar un sac d’ego i autocompassió, i l’altre com un tipus dur i enigmàtic. De fet, Tarantino ha dit d’ells que aquesta parella representa avui allò que van representar en dècades passades Robert Redford i Paul Newman. A més, els coneix bé perquè amb DiCaprio va fer Django desencadenado i amb Pitt Malditos bastardos.

Tècnicament el film és molt bo acoblant imatges de cine o de televisió amb bromes en les que barreja a Steve McQueen, Sharon Tate (l’original i la que aquí la interpreta) Bruce Lee, Al Pacino… i les músiques més enganxifoses de l’època (compte, inclou Los Bravos).

El conjunt és una bona pel.lícula de Tarantino encara que no és la millor. Molt possiblement algun dels seus acèrrims seguidors podrà trobar a faltar més tensió i més diàleg enginyós, però en qualsevol cas és una notablement curiosa mirada a una època de Hollywood i al món que aleshores l’envoltava. A més, la traca final ja justifica el film.

Aquesta és la novena pel.lícula de Quentin Tarantino, és a dir, la penúltima. D’aquí que en ella vulgui parlar d’alló que més l’ha marcat: Hollywood, les sèries televisives, les pel.lícules de la sèrie B i els westerns.

 

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: