ESTIU 1993. EL BON DEBUT DE CARLA SIMÓN COM DIRECTORA

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 


 

 

Frida -Laia Artigas- acaba de perdre a la seva mare -el seu pare també és mort-. Ha de canviar la seva vida a la ciutat per una altra existència a La Garrotxa amb un pares nous.

 

Frida, una nena de sis anys, ha d’afrontar el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva després de la mort de la seva mare -el seu pare també és mort-. Lluny del seu entorn urbà habitual, ara a la muntanya haurà d’adaptar-se a una vida completament diferent.

A Estiu 1993, la directora debutant Carla Simón canalitza els seus propis records d’infància a través d’un treball que té en l’estil visual una de les seves principals fortaleses, molt elaborat però sense ningun exhibicionisme i absolutament naturalista.

La història que s’explica és la de la pròpia directora que quan era una nena es va trobar en la situació d’haver d’entendre i posar ordre en allò que ningú volia ni podia parlar: la mort de la seva mare per sida. No cal dir que en aquest aspecte és un relat incòmode perquè manifesta el dolorós buit de qui acaba de perdre a la seva mare i es veu incapaç de refer-se amb els nous pares que fins feia pocs dies eren els seus oncles.

La pel.lícula és molt rigorosa amb l’elecció del punt de vista que és el de Frida -o sigui, el de la directora- i recorre els sentiments de rebel.lia, confusió, soledat i negació de la nena a qui se li ha arrabassat la protecció materna i que té la intuïció de què l’ha perduda per sempre mentre es belluga entre adults que semblen tan confusos com ella mateixa.

No cal dir que les nenes protagonistes Laia Artigas i Paula Robles (la seva nova germana) juguen un paper importantíssim en el film i sorprèn la seva capacitat per actuar perquè no semblen estar interpretant, tot sembla real, i no serà perquè la seva relació sigui còmoda. Concretament Laia Artigas -Frida- despulla de falsos sentimentalismes la pel.lícula amb la seva capacitat expressiva manejant d’una manera perfecta elements personals com la innocència, la intriga interior, la suggerència, la contradicció i fins i tot un punt de crueltat. I això que cada escena va ser improvisada després d’hores de feina prèvia en les que les joves actrius jugaven a construir un univers fictici però creïble, i el resultat és del tot real.

Es la primera pel.lícula de Carla Simón i desborda emoció -que no sentimentalisme gratuït-, precisió i delicadesa expressiva. Un molt bon debut.

 

La badalonina Carla Simón s’estrena com directora amb Estiu 1993, una notable pel.lícula en la que bolca els seus records d’infantesa.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: