FALLING, DE VIGGO MORTENSEN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Willis (Lance Henriksen) és un home conservador, homòfob i misogin.

John Petersen (Viggo Mortensen) és el seu fill. Es gay i, evidentment, molt oposat al seu pare.

 

Al sud de Califòrnia viu John Petersen amb el seu marit Eric i la filla que han adoptat. Willis, el pare de John, és un granger tradicional i conservador de vuitanta anys que un dia decideix viatjar a Los Angeles i quedar-se a casa del seu fill mentre busca el lloc adequat per viure jubilat. Una vegada tots junts, dos mons ben diferents col·lisionen. Willis dona senyals d’estar perdent el cap i la seva peculiar forma de ser treu a la superfície ferides del passat i d’anys de desconfiança entre la família.

Viggo Mortensen debuta com director. El novaiorquès, a més d’actor és pintor, músic, fotògraf, poeta, editor, activista polític… com no havia de ser també director?  En aquesta primera pel·lícula triga solament segons en situar-nos en l’esperit del film, en el cap d’un pare que pronuncia unes desesperançades paraules quan es disculpa davant del seu nadó per haver-lo portat al món.

Aquest pare és un home tradicional que es va tancant en sí mateix amargant als que l’envolten. Es misogin, homòfob, brutal, masclista i ara, molt proper a la demència. En canvi, el fill és conciliador, liberal i gay. Amb aquestes oposicions, el relat va avançant i retrocedint en una espiral de records i emocions narrant una història familiar dominada per la penombra, els sentiments enfrontats. Tot i això, la idea de la pel·lícula és investigar el llaç que uneix als dos en un univers ferotge i masclista. Willis fa de l’abús la seva manera d’estar al món i, fins i tot, d’estimar; d’estimar malament, esclar, però d’estimar al cap i a la fi. La seva brutalitat és, al mateix temps, la seva defensa i la seva condemna.

El tal personatge és magistralment interpretat per Lance Henriksen, un veterà i últimament poc prolífic actor (polifacètic com Mortensen) que és capaç de construir algú tan odiós i irritant com Willis però deixant-li escletxes per on circuli una mica de tendresa.

El director debutant tracta la vellesa unida a un procés de demència senil amb sensibilitat i amb un punt de vista comprensiu i humà. El film evita receptes, l’objectiu no és tant el personatge del pare com la figura molt més abstracta del patriarcat, del pare com a institució i rèmora. També té una dimensió simbòlica en relació a l’auge de l’ultradreta, representada a través d’un pensament retrògrad.

Certament, la pel·lícula no és còmoda, és depriment però també commovedora, amb algun toc d’humor vitriòlic i manté un elegant equilibri entre la serenitat de les seves formes i les passions desbocades dels personatges. Podem afegir que és també una reflexió entorn dels enigmes que amaguen els afectes i els llaços sanguinis.

Intensa i ben narrada, Falling furga en sensacions doloroses, en el pes dels records i en la complexitat dels sentiments.

 

Viggo Mortensen és un home polièdric. Ara suma una altra faceta, la de director, i ho fa amb Falling, un digne debut.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: