ISABEL BONO. DIARIO DEL ASCO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

Després del suïcidi de la seva mare, Mateo, un home de cinquanta-un anys, torna a la casa familiar per no deixar sol al seu pare. La notícia d’aquesta mort l’ha salvat de la seva pròpia doncs el fill també intentava llevar-se la vida quan va rebre la funesta trucada. Mateo s’haurà d’enfrontar de nou a la complicada convivència amb el seu pare, a la furibunda competència amb el seu germà i fins i tot farà una prometedora amistat amb la seva veïna adolescent Micaela.

“Potser el meu lloc no és aquest, pensaria la meva mare. Potser el meu lloc tampoc sigui aquest. Potser el meu lloc sigui no estar”.  Així pensa Mateo qui, evidentment, té un problema greu, encara que no està boig, al contrari, és molt lúcid.

A Diario del asco, la recent novel·la d’Isabel Bono, el suïcidi no és tant una temptació com una amenaça, és com si fos una sortida que en part tranquil·litza els personatges, que els consola amb la possibilitat, i ho expliquen i raonen en molts moments.

L’obra està escrita en primera persona: “Per com algú espera el tren, se sap si solament espera el tren o alguna cosa més. Tots porten bosses de plàstic. Avui soc un més, avui no m’he diferenciat en res d’ells, de la mà em penja una bossa de plàstic. Sempre em vaig preguntar què transportava la gent en les seves bosses de plàstic. Ara ja no sé. Fàstic”.

Segurament el títol de la novel·la ja és dissuasori, però el cert és que no és una obra fastigosa sinó trista i que té elements de bellesa: és amarga però ocasionalment graciosa i ocurrent, i sempre és poètica. Es la narració d’aquells que sense haver portat una vida especialment tràgica, sense traumes insuperables, simplement senten que la vida no els compensa, que l’avorriment és molt superior a l’alegria i que el que preval és la frustració, l’absència de sortides, la impossibilitat d’escapar de la mediocritat i de la grisor més aclaparadora.

Certament, el tema no és una festa, però Isabel Bono n’és capaç d’extreure moments màgics. A més, aquesta escriptora desplega un estil expressiu amb frases enginyoses i belles, i és per aquest motiu que l’obra, tot i la seva tristor, agradarà als amants dels tons poètics i de la introspecció: “Algú mor i res a fer. El dolor i la finestra oberta és l’únic que tens. La pluja sobre els tolls de pluja és l’únic que tens”.

Dividida en petites seqüències narratives que mai superen les tres pàgines, aquesta nova novel·la de Bono ens porta a un territori literari ple de sensibilitat, de delicadesa i de desesperació, de vides escarmentades, no davant el dolor sinó davant el no-res, també tan destructiu.

 

 

De Málaga és Isabel Bono. Va cursar estudis de Ciències Econòmiques a la universitat de la seva ciutat natal.

Ha confessat que si bé que en el batxillerat no li agradava l’assignatura de Llengua i Literatura, des de molt petita sentia vocació literària, cosa en la que va tenir molt a veure el seu pare que li regalava molts llibres de contes. Per desenvolupar aquesta vocació primer es va inclinar cap a la poesia publicant Mensajes el 1988. Després, en el mateix gènere, van aparèixer El intruso, Hombre lento i Señales de vida, entre d’altres títols, a més de participar en nombroses antologies i llibres col·lectius.

El 2002 va publicar Los días felices, un dels seus més celebrats poemaris que li va significar guanyar el premi León Felipe. Després va continuar amb la lírica i el 2016, sense abandonar-la, va publicar narrativa: Una casa en Bieturge, guanyadora del premi Café Gijón, un dels guardons amb més solera.

El seu blog és http://isabelbono.blogspot.com/

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: