KARMELE JAIO. LA CASA DEL PADRE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

Ismael està bloquejat. Porta dos anys intentant escriure la seva pròxima novel·la i no aconsegueix més que produir esborranys sense vida i no arriba als terminis acordats amb el seu editor. Es qüestiona tot allò que escriu, una cosa que no li havia passat mai.

La seva situació es complica el dia que la seva mare té un accident i Ismael es veu obligat a passar totes les tardes amb el seu pare per tenir cura d’ell. Aquelles hores, de sobte, el transportaran a un moment que va quedar congelat en la seva infància i que Ismael ha mantingut ocult fins ara entre els seus records.

Jasone és la seva dona i la primera lectora i correctora dels texts d’ell -treballa de correctora en una editorial-. Des de fa anys viu dedicada a la família i encara que també escrivia de jove, ho va deixar. Aquest últim any s’ha quedat per les nits davant l’ordenador i d’amagat ha començat a crear de nou.

Cada un jugarà amb el seu secret en mig d’un mar emocional en el que els silencis, com passa sovint, parlaran més que les pròpies paraules.

La casa del padre és l’última novel·la de l’escriptora basca Karmele Jaio Eiguren. Encara que li agrada definir-se més bé com narradora de contes, les seves novel·les que de conte tenen poc, són remarcables.

Es el cas de la aquí comentada. A La casa del padre dota d’una intensa veu als tres protagonistes, el principal és un escriptor en hores baixes que transita entre la falta de creativitat i el desconcert que li ha produït conèixer la notícia de que han trobat el cos d’una dona sense vida a una muntanya propera a Vitòria, la ciutat on viu, perquè ell té dues filles i tem per elles. A sobre, la crisi que pateix es veu augmentada quan ha de fer de cuidador del seu pare.

Ens trobem en un cercle familiar on no es produeixen grans coses però que pot atorgar als personatges certa heroïcitat en els seus actes; en realitat, no són necessàries grans batalles perquè la vida omple l’experiència de tots, i tots poden demostrar la humanitat o la deshumanització en cada una de les seves accions.

L’absència de comunicació quan ja no es viu amb els pares, la falta d’enteniment amb la parella una vegada passats els primers anys de convivència o el distanciament generacional amb els fills, queden reflectits en aquesta senzilla però profunda narració.

L’atmosfera creada en l’obra té la capacitat d’enganxar el lector; veiem passar el conflicte basc, un accident que va suposar un drama familiar, la lluita de classe, el sentiment de culpa, la rivalitat entre professionals o amistats que poden ser perilloses. Heus aquí una novel·la que toca un munt de temes hàbilment seccionats.

El conjunt resulta una obra entranyable i esperançadora, plena de quotidianitat i grans veritats, tota una radiografia humana.

Karmele Jaio demostra ser una veu literària potent des de la senzillesa.

 

De Vitoria és Karmele Jaio Eiguren, escriptora a la que li agrada definir-se com narradora de contes més que com novel·lista. No obstant, ja des de la seva primera novel·la, Las manos de mi madre (2008) va tenir una gran acollida rebent diversos premis.

Amb La casa del padre, una obra que indaga en l’àmbit familiar, va ser guardonada amb el premi de 111 Akademia al millor llibre en euskera del 2019. Fa pocs mesos ens va arribar traduït al castellà.

El seu web és https://karmelejaio.com/

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: