LA CASA ENTRE LOS CACTUS, DE CARLOTA GONZÁLEZ-ADRIO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Emilio i Rosa han creat una família perfecta, o això sembla. En els anys setanta, en algun lloc desèrtic de les Illes Canàries, han construït una llar plena d’amor per les seves filles, totes elles amb nom de flor. En aquest indret apartat de la civilització i d’una vida que van deixar enrere al seu país, gaudeixen d’un particular paradís, aliens a la resta del món; un món que els suposa una amenaça i que, d’interferir amb ells, podria acabar amb la família per sempre. I és que Emilio i Rosa són els únics membres d’aquesta família que són conscients del perill que corren i per això porten tota la vida amagant a les seves files un terrible secret.

L’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) sembla una cantera inesgotable de talents. Aquí en tenim un de nou, la jove directora Carlota González-Adrio (és possible que als que estiguin relacionats amb la medicina els soni aquest cognom: Carlota és neta de Rafael González-Adrio Martínez, prestigiós metge del F.C. Barcelona durant dues dècades).

Aquest és el seu primer llargmetratge per al qual ha escollit una història d’intriga, un thriller, en el que aborda temes com la sobreprotecció o l’aïllament, fent-ho, a més, a ritme lent per invitar l’espectador a la reflexió.

Es basa en una obra literària de l’escriptor Paul Pen, el qual s’ha ocupat de confeccionar el guió per adaptar la seva pròpia història el cine (i no és la primera vegada que ho fa). Concretament aquesta, és la seva tercera novel·la que ha sigut traduïda a diverses llengües. Precisament, els secrets i les relacions familiars són elements definidors de les obres d’aquest escriptor madrileny -tot i el seu nom-.

La casa entre los cactus ens presenta, com dèiem, una família que viu aïllada al camp, una parella que confia en la natura i desconfia de la proximitat d’altres persones. Al començament ja es veu que va a explicar una història dramàtica, ecològica i d’una família que ha repensat el món i la manera en la que aquest s’ha de viure. Però aviat s’introdueix un element distorsionador: un jove desorientat que arriba sense saber on és i és quan una especial atmosfera i evidents pressentiments s’apoderen del relat.

Un altre element important són les filles amb els seus somnis i comprensibles dubtes: què fem aquí i per què? La figura de l’intrús és una oposició a la lògica dels personatges de la família: si en les pel·lícules en les que apareix un intrús, aquest acostuma a ser un personatge estrany, aquí els estranys són els altres.

González-Adrio sap portar la càmera perquè la història vagi adquirint perfils diversos, uns altres llocs des d’on mirar-la, i ens mostra racons dels personatges on caben secrets i misteri, cosa que afavoreix la creació d’una atmosfera incòmoda.

A part de la feina de la directora, també cal esmentar l’actuació dels tres actors adults: Ariadna Gil (la mare) Daniel Grao (el pare) i Ricardo Gómez (l’intrús) perquè saben interpretar com crear dubtes i generar tensió.

En resum, la pel·lícula ens planteja el concepte de família que viu en una idealització creada per ells mateixos fins que la realitat que ve de fora irromp i el seu món trontolla. A través d’un ambient misteriós, el film, ben treballat, ens deixa una sensació de sorpresa.

 

La directora catalana Carlota González-Adrio que ja havia apuntat bones maneres en els seus curts anteriors, debuta amb nota amb el seu primer llargmetratge La casa entre los cactus.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: