LA CASA JUNTO AL MAR, DE ROBERT GUÉDIGUIAN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 


 

 

Armand (Gérard Meylan), Angèle (Ariane Ascaride) i Joseph (Jean-Pierre Darroussin) son tres germans que s’havien distanciat. Ara tornen a casa del seu pare al que no li queda gaire temps i aprofitaran per fer balanç de la vida i d’ells mateixos.

 

En una petita cala prop de Marsella, en ple hivern, Angèle, Joseph i Armand tornen a la casa del seu vell pare que ha patit un ictus que l’ha deixat immòbil i silent i amb poca esperança de vida per davant. Angèle és actriu i viu a París, i Joseph s’acaba d’enamorar d’una noia molt més jove. Armand és l’únic que es va quedar a Marsella per portar el petit restaurant que regentava el seu pare. Es el moment de descobrir què ha quedat dels ideals que els va transmetre el seu progenitor, del món fraternal que va construir en un lloc gairebé màgic entorn a un restaurant per obrers. Però l’arribada d’una pastera a una cala propera canviarà les seves reflexions.

El cineasta Robert Guédiguian forma part d’un restringit grup de realitzadors que reapareixen de tant en tant amb una interessant prolongació d’alguna de les seves pel.lícules anteriors. En el seu cas hi ha d’altres elements distintius: la fidelitat dels seus intèrprets, en el cas d’aquesta pel.lícula Ariane Ascaride -la seva esposa a la vida real-, Jean-Pierre Darroussin i Gérard Meylan, que sempre ens resulten pròxims, l’ambientació a la zona de Marsella i el caràcter familiar de les històries que ens explica.

A La casa junto al mar se centra en el retrobament de tres germans que s’havien distanciat -en més d’un sentit- durant molt de temps, els quals tornen a la casa del seu pare i al restaurant familiar que regenta un d’ells per pràcticament acomiadar-se del seu progenitor i de pas passar algun compte.

Certament que Guédiguian sembla irreductible perquè gairebé quatre dècades després del seu primer film, continua amb el seu esperit revolucionari, una mena de veu de la consciència de la classe obrera d’un país com França que després d’aquests quaranta anys ha canviat molt i segurament no en la direcció que el director somiava.

En aquesta cinta ens mostra una ombra d’abatiment que ens suggereix que les grans il.lusions amb els temps que corren potser son més pura utopia que una altra cosa. Per descomptat que ens mostra que encara hi ha motius per la lluita: la immigració, els refugiats, l’efecte del turisme o l’especulació immobiliària en son alguns.

Tractant-se d’una pel.lícula d’aquest director és fàcil imaginar que les discòrdies paternofilials tenen una certa dimensió política i fins i tot militant. Aquests fills de la classe obrera es lamenten dels efectes del capital i també semblen decebuts amb ells mateixos.

Encara que en la narració se’ns plantegen noves figures contra les que lluitar com els especuladors immobiliaris, també trobem d’altres que denoten la inclinació del director cap a la fraternitat com l’auxili il.legal i per tant clandestí als refugiats. Així, La casa junto al mar manté un interessant equilibri entre el justificat pessimisme i la voluntariosa esperança.

 

Robert Guédiguian, cineasta de la classe obrera francesa i d’actors fetitxe.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: