LA CHICA DEL BRAZALETE, D’STÉPHANE DEMOUSTIER

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

Lise, de setze anys, està acusada d’haver assassinat la seva millor amiga. Durant el judici, els seus pares la defensen cegament, però a mesura que la vida secreta de la seva filla va sortint a la superfície, es comencen a preguntar qui és realment ella, descobrint aspectes íntims absolutament inesperats que fan que la seva filla els resulti cada vegada més irrecognoscible.

La chica del brazalete, del director francès Stéphane Demoustier, podria semblar a primer cop d’ull un altre thriller judicial com n’hi ha tants. Però no, en aquesta pel·lícula no solament es tracta d’aclarir si una adolescent és culpable d’assassinat, sinó que es fa una anàlisi dels conflictes generacionals perquè l’acusada és al mateix temps la representant de tota una generació, tan acusada com ella, i ja posats, el director que també és el guionista de la pel·lícula, aprofita per denunciar la mala influència i els perills que comporta l’abús de les xarxes socials.

Només començar el film veiem a la platja un matrimoni, la filla adolescent i el germà petit, sent interromputs per la policia que s’emporta la filla arrestada. L’acusen d’haver mort a ganivetades la seva millor amiga. Es una seqüència breu que ràpidament ens porta al que interessa: el judici com esquema narratiu per mostrar la incomoditat de la societat i dels pares amb una filla cada vegada més allunyada dels codis morals acceptats.

I per accentuar encara més el conflicte, el film no amaga els personatges sota la pell d’una família conservadora. Al contrari, els pares de la jove són dos professionals liberals oberts i aparentment sense prejudicis.

Per cert, qui interpreta la noia és debutant -ningú ho diria-. Es tracta de Melissa Guers que construeix una adolescent d’aparença ambigua que es defensa des de la fredor, transmetent tant indefensió com arrogància, tant fàstic com indiferència. Guers ha sigut nominada als premis César per aquest paper.

Tornant al director, Demoustier dona el ritme adequat a la pel·lícula graduant el suspens sobre l’autoria del crim i no permet que els interrogatoris i les al·legacions davant el tribunal s’allarguin més del que toca, perquè és precisament aquest un problema que sovinteja en els films d’aquest estil.

Així, la cinta és una història de judicis i d’intriga però també un drama familiar que es fixa en les grans diferències generacionals, tant culturals, com emocionals i sexuals, i que ens parla de la incomunicació entre pares i fills i l’abisme que els separa.

També planteja d’altres qüestions no menors com per exemple en la justícia, quins detalls de la manera de ser de la jove són vàlids per dictaminar la seva culpabilitat i quins són aliens a ella, què pot provocar prejudicis a l’hora de jutjar?

El film, esquivant el morbo, ens mostra un judici en el que és jutja a la nova joventut per la que la manera de relacionar-se o el sexe són una altra cosa. Aquí es jutja més la moralitat que la justícia.

El director Stéphane Demoustier té una filmografia encara curta però amb un fil conductor: se centra en els mons de la infància i l’adolescència.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: