LA HIJA, DE MANUEL MARTÍN CUENCA

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Irene té quinze anys i viu en un centre per menors infractors. S’acaba de quedar embarassada i està decidida a canviar de vida gràcies a Javier, un dels educadors del centre qui li ofereix viure amb ell i la seva dona, Adela, a la casa que tenen en un paratge aïllat a la serra perquè pugui portar a terme l’embaràs. A canvi, li demanen com única condició que els lliuri el nadó. La noia accepta però el pacte es veurà compromès quan comenci a sentir com seva la vida que porta al seu interior.

La darrera pel·lícula de Manuel Martín Cuenca es titula La hija i apel·la de manera directa a un dels impulsos més bàsics de la humanitat i també al procés emocional que implica un embaràs.

Al film se li podria trobar algun element de coincidència amb la novel·la de Margaret Atwood El conte de la criada per la seva mirada sobre la maternitat subrogada i al poder que s’exerceix sobre el cos de les dones, sobre tot si aquestes són les més vulnerables socialment, però Manuel Martín va per altres camins per observar, sobre tot, fins on arriba la desesperació d’algú que solament volia ser mare biològica. A més, es dona el cas de que les històries que planteja aquest director no acostumen a ser molt tranquil·litzadores, són més bé fosques i imprevisibles: a la seva pel·lícula Canibal, el personatge passava de sastre a psicòpata, a El autor, d’escriptor a manipulador malaltís, i ara a La hija passa del drama al thriller, tot en una.

I és que una bona part dels seus films exploren la creació de monstres amagats en el sí de la nostra societat; també investiga les relacions humanes construïdes a partir de tabús que es troben sota de les aparences i la hipocresia. Per exemple, en aquesta pel·lícula, una de les preguntes que podria llançar és fins on estem legitimats per assolir els nostres desigs. I d’això va La hija, una història de cocció lenta en la que Martín Cuenca mostra el seu domini de la posada en escena i la capacitat per crear atmosferes incòmodes en les que la tensió té un paper important (aquí, sobre tot cap al final).

Com avançàvem a la sinopsi, el punt de partida és una parella sense fills que estan units per l’amor però també per l’amargor que anirem descobrint gràcies a les bones interpretacions plenes de matisos de Javier Gutiérrez i Patricia López Arnaiz (de qui ja havíem parlat quan vam publicar la ressenya d’Ane) qui compon una dona gairebé embogida pel seu buit: Adela desitja tan desesperadament ser mare (va per la ciutat amb una falsa panxa perquè ningú es sorprengui quan de sobte aparegui amb un nadó) que es comporta una mica bruscament amb Irene (interpretada per Irene Virgüez, jove actriu que té aquí un bon debut en la professió).

Encara que la pel·lícula s’ha filmat sota la llum del sud, a les terres de Jaén, té clars elements de thriller i avançada la narració algun punt de terror. Es al tram final quan agafa més impuls introduint inquietants elements externs al trio protagonista, com els gossos de la casa o l’aparició de l’inspector de policia. Algunes imatges són filmades amb dron, cosa que permet, a part de veure un bon paisatge, constatar l’aïllament de la casa.

Aquest film és com una faula, com una mena de conte tenebrós atemporal que va guanyant en suspens a mesura que avança. I acaba amb un desenllaç inesperat. Certament, no és una obra mestra, però sí una digna pel·lícula d’intriga.

 

De El Ejido, Almería, és Manuel Martín Cuenca qui porta tres dècades dirigint. A La hija, a més de ser-ne el director, també és el guionista.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: