LA TORRE DE LES AIGÜES

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

La Torre de les Aigües del Poble Nou.

La torre amb el seu annex, la Casa de les Vàlvules.

Vista des de l’aire.

Escala de l’interior de la torre.

La torre ofereix interessants vistes.

Imatge de la torre i els voltants.

 

A la plaça Ramón Calsina, al costat del parc de Diagonal Mar, es troba una de les icones de la zona marítima de Barcelona, i no és ningun gratacels, sinó una construcció del segle XIX, la Torre de les Aigües.

També coneguda com la Torre d’Aigües de MACOSA, va ser aixecada l’any 1882 amb l’objectiu de subministrar aigua a Barcelona i a la zona on es va edificar doncs estava molt industrialitzada. L’arquitecte va ser Pere Falquès, qui va aixecar un munt de construccions en aquella època i que ens és especialment conegut per ser l’autor de les faroles modernistes del Passeig de Gràcia.

S’ha de dir que en aquella època, l’aigua a Barcelona era un bé més aviat escàs i a sobre la ciutat havia patit importants sequeres pocs anys abans de la contracció de la torre, de manera que el projecte era una necessitat evident. S’ha de tenir en compte que Barcelona estava clarament per sota de l’estàndard de consum d’altres ciutats. Per exemple, mentre que a París s’arribava als dos-cents litres, aquí tot i comptant amb aquest projecte, el nivell es quedaria por sota dels quaranta litres, i això que pràcticament duplicava la disponibilitat d’aigua per habitant.

El projecte preveia l’esmentada torre amb una alçada de vuitanta metres i un parell de dipòsits. La desitjada inauguració es va produir, com dèiem, l’any 1882, encara que la torre no estava acabada del tot perquè estava amb cinquanta-un metres d’alçada, però el cert és que ens ha arribat als nostres dies amb aquesta mida.

Però, malgrat que la companyia que la gestionava havia realitzat un estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat amb el front litoral i l’efecte de la succió que exercien les bombes va motivar que al 1889 l’aigua presentés alts índexs de salinitat i se’n suspengués el proveïment a la població al cap de poc temps. Donat el fracàs, es va procedir al desmantellament de l’empresa que va vendre tota la instal·lació a la societat anglesa Barcelona Besós Waterworks Company Ltd., que la va traspassar l’any 1895 a la Societat General d’Aigües de Barcelona.

El 1922 la coneguda família Girona va comprar la torre i els terrenys dels voltants per a integrar-los a la foneria que tenien a la zona en la que fabricaven estructures de metall i maquinària ferroviària, més endavant rebatejada com a Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa, que és el nom que va tenir fins al 1989. quan es va fusionar amb l’empresa Maquinista Terrestre y Marítima i la francesa GEC-Alstom. Al 1993 la producció es va portar a Santa Perpetua de la Mogoda i la torre va quedar abandonada.

Després dels Jocs Olímpics de 1992 va començar la reordenació urbanística d’aquest sector del front litoral a Diagonal Mar; la venda dels terrenys ja s’havia efectuat, la fàbrica va ser desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües, junt amb la construcció annexa amb l’explícit nom de Casa de les Vàlvules, va quedar com únic element construït enmig d’un gran buit urbà.

Gràcies a la pressió de diversos grups socials, l’any 2010, una inversió de 3,5 milions d’euros d’Agbar i l’Ajuntament va permetre la rehabilitació que va durar tres anys i va ser duta a terme pels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó.

Això ens permet gaudir d’un element que ens parla del passat industrial de la zona i també d’una part de la història de les infraestructures barcelonines. La torre llueix maó ceràmic massís que queda a la vista i està dividida en quatre parts separades entre elles per una cornisa formada per varies anelles superposades. El nivell inferior té el mur decorat amb uns grans arcs cecs i unes bandes llises que recorren tot el mur; a la part inferior s’obren algunes portes d’arc de mig punt i ulls de bou. El següent tram, el més llarg de tots, té la mateixa decoració mural i a més s’obren finestres d’arc de mig punt i ulls de bou. El tercer nivell és el que es correspon amb el dipòsit d’aigua; aquí es troba el mateix tipus de decoració i obertures però també hi ha una escala exterior realitzada amb volta catalana que s’aguanta en mènsules metàl·liques. L’últim tram, el més petit, té el parament llis i en lletres metàl·liques es pot llegir “BESOS.” La torre està coronada per una cornisa i un mur que fa de tancament al terrat que té al centre una petita construcció circular amb teulada cònica que guarda l’escala. A l’interior de la torre hi ha una escala helicoïdal amb contraforts de volta catalana.

Adossada a la torre hi ha, com dèiem abans, la Casa de les Vàlvules que és de planta basilical sense absis i la teulada a dos vessants. El material de construcció és el mateix que el de la torre i igual que la decoració mural, a base de bandes llises, però aquí desapareixen els arcs cecs. En els extrems curts s’obre una gran finestra d’arc de mig punt per banda. El costat llarg oposat a la torre és la façana principal; la porta, de grans dimensions, és d’arc de mig punt i queda emmarcada per dues pilastres amb la mateixa decoració de bandes llises que la resta de murs. Tot l’edifici està coronat per una gran cornisa.

En l’actualitat, aquesta construcció té funcions estrictament artístiques formant part la torre de l’skyline de Barcelona donant testimoniatge del passat industrial de la zona. És un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: