LAS COSAS QUE DECIMOS, LAS COSAS QUE HACEMOS, D’EMMANUEL MOURET

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Daphné, embarassada de tres mesos i de vacances al camp, acull com invitat a Maxime, el cosí de François, el seu marit. Aquest ha hagut de tornar a Paris per una emergència a la feina -ha de cobrir un company hospitalitzat-. Durant quatre dies, esperant la tornada de François, Maxime i Daphné passegen per la Provença, visiten atraccions turístiques, parlen d’escriptura -ell és traductor amb amb vocació literària- i s’expliquen (i ens expliquen) les històries amoroses que els han portat fins allí. Així, desenvoluparan una ràpida amistat que anirà creixent fins l’amor.

En el cine d’alguns noms de la nouvelle vague com François Truffaut i especialment Eric Rohmer, el romanticisme es nodreix en bona part de l’intercanvi verbal dels protagonistes. El relats dels enamoraments presents i passats funciona com una manxa que manté viva la pulsió amorosa. Amb Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, el director marsellès Emmanuel Mouret entronca amb aquest llegat cinematogràfic que no entén l’amor com una passió íntima, monògama i excloent entre dues persones, sinó com una mena d’energia de transmissió horitzontal i verbal que va i que ve. De fet, Mouret porta dècades observant personatges que existeixen gairebé exclusivament per l’amor, dubten sobre si el que senten es verdader i amb freqüència es converteixen el presoners de les seves pròpies expectatives. Aquest és ja el seu onzè llargmetratge i continua explorant el tema i encara ho fa més àmpliament.

La pel·lícula presenta tota una varietat de personatges que poden acabar definint-nos en molts sentits: sortir amb el que no és el nostre tipus, ni el desitjat, ni potser l’esperat, que una parella en la que els dos semblen perfectes l’un per l’altre sigui un fracàs, la covardia, l’enveja, la impossibilitat d’algunes persones per ser l’amant o la amant, el sentiment de culpa… Mentre els protagonistes s’expliquen les seves frustrades aventures amoroses, la cinta utilitza flashbacks i el·lipsis per construir una narrativa que continuadament incorpora nous personatges i conflictes i va proposant paral·lelismes i coincidències per posar en qüestió les respectives actituds.

El film és com una nina russa infinita, es desplega en un joc de narracions connectades que ens permet conèixer una alta executiva que té la vida amorosa planejada per tota la seva vida, la seva germana, que porta boig a Maxime, una muntadora enamorada del director de documentals pel que treballa, el casat enamoradís que deixa la seva dona, l’àvia que no era fidel ni als seus amants, la dona que desitja el desig del seu marit, la parella que viu una relació tranquil·la… com es veu, tot un fris.

Mouret no jutja els personatges: els seus plantejaments són pròxims al cine del citat Rohmer, o fins i tot als d’alguns dels millors films de Woody Allen, i la seva passió per la paraula i per les estructures narratives que es deriven de la diferència entre la nostra capacitat fabulista i la nostra capacitat per ser coherents amb els nostres actes, poden recordar les últimes pel·lícules de Resnais.

“Ara tots volen ser escriptors. Escriure no és difícil. Difícil és escriure alguna cosa interessant”, diu Maxime, traductor amb ambició literària que vol narrar històries sobre sentiments. Doncs aquesta pel·lícula, molt francesa, és un bonic exemple d’escriptura -cinematogràfica-, un relat de relats.

 

Emmanuel Mouret, és el director i guionista de la pel·lícula. L’amor és un dels seus temes cinematogràfics preferits. Per les característiques d’aquest film, és un nou Eric Rohmer?

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: