LLOCS AMB ENCANT: EL CARRER D’AIGUAFREDA

??????????

Vista d’una part del carrer d’Aiguafreda.

??????????

Encara hi son ben visibles els pous i els safareigs.

Carrer d'Aiguafreda d'Horta - Barcelona

Vista d’un altre sector del carrer.

??????????

Elements característics: el pou i el safareig.

??????????

Més exemples.

... i encara més.

… i encara més.

DSCN0823

Un dels pous.

L'ornamentació floral juga el seu paper.

L’ornamentació floral juga el seu paper.

??????????

Vista del carrer d’Aiguafreda des d’un altre angle.

Aprofitant que a la ciutat de Barcelona hi havia moltes cases on no es podia rentar la roba per falta d’espai o d’aigua, va florir a Horta una indústria casolana precisament d’això: de rentat de roba.

Aquest és un fet que està documentat. En efecte, des de començament del segle XVII i fins ben entrat el XX una bona part de la roba de la gent benestant (era la que podia pagar) de Barcelona es rentava a Horta.

El que feien les persones que rentaven era recollir la roba bruta els dilluns i la tornaven neta els dissabtes.

Horta va ser un espai únic per aquesta pràctica perquè a diferència de molts llocs de Barcelona, disposaven d’aigua abundant provinent dels pous que tenia (i encara té) cada casa i era l’element imprescindible per rentar la roba en els safareigs que també encara es conserven.

A mitjan del segle XIX hi havia censades unes 400 dones amb l’ofici de bugadera, que cobraven entre 4 i 6 rals diaris, amb jornades laborals que duraven unes 10 hores. La resta d’hores feien les labors pròpies de la casa. En aquest aspecte, el carrer d’Aiguafreda (el nom no era perquè sí) n’era un exemple paradigmàtic.

Sovint se les anomenava “les cases de les bugaderes”, però les dones que feien de bugaderes, la majoria no s’hi dedicaven exclusivament, sinó que a més ja tenien tota la feina que era inherent a les dones de l’època. Rentaven roba aliena a casa seva, en aquest cas en els seus propis safareigs aprofitant l’aigua abundant dels seus pous, per obtenir un ingrés complementari per la família.

A més, com que no hi havia bugaderes públiques a Barcelona, se’n va produir una gran demanda, especialment entre la població amb més poder adquisitiu i entre les esglésies i hospitals que tenien gran quantitat de roba i no disposaven moltes vegades d’aigua suficient per poder-la rentar. Així que per utilitzar termes econòmics, podriem dir que hi havia demanda tant del sector públic com del privat.

Amb tartanes feien els viatges d’anada i tornada a Barcelona les dones que s’hi dedicaven. També van utilitzar el tramvia quan aquest va arribar. Rentaven, blanquejaven i estenien la roba als horts. Aquesta feina es va continuar fent fins als anys quaranta del segle passat. La postguerra, l’aigua corrent i l’arribada de la rentadora van acabar pràcticament amb l’ofici que tant es practicava a Horta i especialment al carrer d’Aiguafreda.

En aquest carrer, molt ben cuidat, queden els vestigis d’aquells temps amb vuit cases molt similars que formen un grup compacte i que comparteixen un passatge comú. Davant, cada una d’elles té el seu pou d’aigua i al costat el seu safareig i un patí o hort, segons el propietari.

La singularitat d’aquestes cases és que s’han conservat gairebé tal qual eren, amb els seus pous i horts i no s’han transformat el pisos com ha passat a d’altres llocs. Realment passejar pel carrer d’Aiguafreda és com entrar en un altre món aliè a Barcelona. Un lloc amb encant i amb personalitat.

2 comentaris

    Ángeles says:

    Bonito trabajo y fantástica información!!.

    Un cordial saludo.

    Ángeles

    Jordi Rivera says:

    Gracias a ti, Àngeles, por la información que me has facilitado.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: