LLOCS AMB ENCANT: EL PARC DE L’ESPANYA INDUSTRIAL

Blanc, verd i aigua, protagonistes del Parc de l’Espanya Industrial.

Vista des de l’altre angle.

Els ànecs gaudeixen del llac…

… presidit per Neptú.

Venus contempla l’aigua.

Camí de passejada al costat del llac.

L’ampli espai de gespa convida al relax.

El drac-tobogan és un divertiment pels nens.

En aigües tan tranquil.les, passejar en barca és un plaer.

La casa Muntades, dins del parc, on vivia la família propietària de l’antiga fàbrica.

Parque de la España Industrial. Dedicada a Frederic

Els esvelts xiprers fan frontera entre l’aigua i la graderia.

Vista aèria.

En caure la nit el parc canvia de colors.

Des de fa uns anys Barcelona disposa d’un parc amb llac al mateix costat de l’estació de Sants. Es el Parc de l’Espanya Industrial.

L’espai és un exemple de la recuperació iniciada a la ciutat en la dècada de 1980 de terrenys ocupats per serveis i indústries que, o bé van desaparèixer, o bé es van traslladar a d’altres llocs de l’Àrea Metropolitana.

L’antiga indústria que dóna nom al parc era una empresa tèxtil que va ser fundada per la família Muntadas l’any 1847, i que va arribar a ser la primera societat cotonera d’Espanya: La España Industrial.

La fàbrica, situada aleshores al municipi de Sants que era independent de Barcelona, va ser popularment coneguda com el Vapor Nou, en contraposició al nom de l’altra gran indústria tèxtil d’aquest municipi: el Vapor Vell, que es trobava no molt lluny d’allí. Sempre va ser una de les fàbriques tèxtils més modernes, dedicada al filat, el teixit i l’estampat de cotó. Perquè ens fem una idea de la seva magnitud, val aquesta xifra: l’any 1880 donava feina a 2.500 persones. Però els temps van canviar, van arribar èpoques difícils pel tèxtil i l’any 1969 la fàbrica va ser liquidada i els terrenys es van vendre perquè el sector no donava ja per tant, i el que va quedar d’activitat va ser traslladat a Mollet del Vallès.

L’any 1985, com conseqüència de les reivindicacions veïnals, el solar de l’antiga fàbrica es va destinar a la construcció d’habitatges i a la creació de l’actual parc. Van ser els arquitectes Luis Peña Ganchegui, Montserrat Ruiz i Anton Pagola els que es van encarregar. Posteriorment, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 s’hi va construir un gran Poliesportiu, també anomenat de l’Espanya Industrial, que va allotjar les proves d’halterofília i que ha esdevingut un important equipament esportiu del ara districte barceloní de Sants-Montjuïc.

A la part nord del parc, la que dóna al passeig de Sant Antoni, destaca la presència de nou torres far que per sí soles ja son un bon reclam per acostar-s-hi. Van ser creades per Luis Peña Ganchegui. També hi ha d’altres elements arquitectònics dignes d’esment com les edificacions de l’antiga Espanya Industrial que s’han conservat, com la Casa del Mig on vivia l’antiga família propietèria de la fàbrica, casa ara reconvertida en casal d’infants, i l’arcada de la porta d’accés a l’antic complex industrial pel carrer de Muntadas.

Al Parc de l’Espanya Industrial les escultures també constitueixen un element més que rellevant. El drac, immens i amb les ales ben obertes i la cua que cau cap a l’estany, és obra del basc Andrés Nagel. Pesa 150 tones i va estar pensat per una utilitat tan lúdica com la de ser un tobogan. No cal dir que és un dels llocs favorits dels nens.

Dins l’aigua hi trobem Neptú, una escultura realitzada l’any 1881 per Manuel Fluxà similar a la que va esculpir per la cascada del Parc de la Ciutadella. En una de les vores de l’estany, asseguda damunt una roca, hi ha Venus moderna. És una escultura de José Pérez Pérez, “Persejo”, que va fer l’any 1929 per l’Exposició Universal de Barcelona. Són també de la primera meitat del segle XX, Tors de dona, una peça de pedra modelada per Enric Casanoves l’any 1947, l’original de la qual es va fer malbé per una bretolada i va haver de ser substituït per una rèplica de bronze. L’altra escultura d’aquesta època és Bous de l’abundància, feta l’any 1926 per Antoni Alsina. Hi ha encara dues esculturés més, en aquest cas molt contemporànies. Es tracta de Landa V (1985) de Pablo Palenzuelo, i Alto Rhapsody (1985), de l’escultor anglès Anthony Caro. Així que, com es veu, el parc és també un reduït museu escultòric a l’aire lliure.

L’espai verd també és molt rellevant al parc encara que el número d’espècies que l’enjardinen és més bé escàs. Hi ha uns quants desmais quan finalitza la làmina d’aigua; al fons de la praderia que té una gran extensió verdíssima de gespa, on sovint veiem visitants estesos prenent el sol, comença una zona de bosquet amb alzines, pins i plàtans. Aquesta espècie a l’estiu protegeix amb la seva ombra la zona del parc on hi ha els serveis. Dins de l’estany, els xiprers s’eleven sobre les plataformes de formigó que de tant en tant s’endinsen en la làmina d’aigua.

Hi ha ben poques grans cuitats que poden dir que tenen un parc amb llac al costat de l’estació central de trens. Barcelona és una d’elles:

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: