LOS JÓVENES AMANTES, DE CARINE TARDIEU

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Quinze anys després de què es coneguessin i fossin amants, Shauna i Pierre es tornen a trobar fortuïtament. Ella és una elegant arquitecta retirada i ell és un metge feliçment casat. Tornen a connectar i comencen una nova aventura malgrat la diferència d’edat: ella té setanta anys, es vídua, mare i àvia; ell té quaranta-cinc.

Hi ha a vegades a l’inici d’una relació sentimental, allò que podríem dir salt sense xarxa o trencament de les normes generalment acceptades, fins i tot de desafiament a la mort -encara que pugui sonar fort- quan un membre de la parella que comença la relació ja està a la setantena: “no posis la teva vida potes enlaire per una dona sense futur”, diu la protagonista al seu amant que té vint-i-cinc anys menys, sobre tot si el de més edat és dona. Però la directora parisenca Carine Tardieu és una mestra gestionant determinades situacions i, sobre tot, emocions, en una situació com aquesta que entra en el camp del cine romàntic obert a un públic ampli.

La narració d’aquest amor ¿impossible? entre l’oncòleg amb barbeta i serrell i l’exarquitecta va agafant força a mesura que avança la pel·lícula gràcies a la cura amb la que Tardieu tracta els personatges i a la feina, és clar, dels actors que els interpreten. La cineasta fa malabarismes -i se’n surt- per no caure en el tòpic i inscriure la història del film en la contemporaneïtat. A fi de comptes, l’amor és un acte que planta cara al temps i que comporta una mica de bogeria, un rampell que sembla ennuvolar la lògica i a vegades també la prudència; en aquest cas podríem parlar d’un amour fou, i no és perquè la pel·lícula sigui francesa.

I ja que parlàvem dels actors, què dir de la protagonista, Fanny Ardant? Es la vídua de François Truffaut, aquell director enamorat del cinema i de la vida que ens va deixar massa d’hora. Ardant també va ser protagonista de dues pel·lícules del seu exmarit i no es pot dir que el paper que representa a Los jóvenes amantes no sigui trepitjar un terreny que en certa mesura ens resulta familiar. Aquest és un dels valors afegits del film, que se’ns apareix aquesta actriu com abans també ho van fer en altres films Catherine Deneuve o Isabelle Huppert com si fossin un tipus de dona que sembla sobrepassar les convencions de la resta dels mortals, són gairebé éssers sobrenaturals.

Tema tractat de manera subtil, la cinta és, entre altres coses, una invitació a alliberar les dones d’aquesta mena de prohibició de lliurar-se als seus desitjos després d’arribar a certa edat concedint-les el dret de viure els seus anhels.

La pel·lícula desmunta clixés i sap de què parla perquè es basa en la història real de la mare de Sólveig Anspach, una de les guionistes del film.

La realitzadora francesa Carine Tardieu. Ella també és coguionista del film.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: