LUIS MATEO DÍEZ. JUVENTUD DE CRISTAL

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

Des de l’edat adulta, Mina recorda la seva primera joventut com si es tracés d’oblidats fotogrames d’una pel.lícula antiga. Són records d’una època en la que una inquieta Mina es va dedicar il.lusòriament a ajudar els altres com una forma d’assumir les seves pròpies carències. Estimar perquè m’estimin, aquest semblava ser el seu objectiu. Es com si la seva existència estigués detinguda, abocada a una letargia de la que intenta sortir vivint la d’aquells que l’envolten.

El prolífic escriptor Luis Mateo Díez publica Juventud de cristal, ambientada en el seu particular univers literari de províncies amb moltes semblances a obres anteriors però també, esclar, aportant novetats. Les novel.les que escriu estan localitzades en les seves Cuitats d’Ombra repartides por una província indefinida al nord-est que té com capital Ordial i que estan banyades pels rius Margo i Nega amb el mític territori de Celama al Sud-est. En elles es desenvolupa una vida precària amb una monòtona reiteració de costums amb les carències pròpies de la postguerra i el comú denominador de la fragilitat humana en l’entramat d’històries sovint alterades per l’aparició de personatges guillats que tenen tocs surrealistes.

A Juventud de cristal Díez cedeix la veu narrativa a l’esmentada Mina, un personatge commovedor i ple de matisos que lluita desconcertada entre impulsos i emocions. Es acompanyada per altres éssers entranyables i curiosos amb els que els límits de l’amistat i l’amor tendeixen a desdibuixar-se.

No és nou que l’escriptor lleonès ens proposi una exploració de vides i aventures -ja ho havia fet en anteriors obres-, però sí que és una novetat que aquí ho faci a través d’una dona a partir dels records que ella havia guardat en diverses anotacions en quaderns juvenils. Tot i això, a Mina no la coneixerem tant per allò que ella expliqui com per allò que diuen aquells que l’han tractat, els que han comptat amb la seva amistat o el seu consol.

Curiosament, no sabem res del present de la protagonista, solament la seva joventut passada, trufada de personatges propers, gent estranya en un món no menys estrany: ella semblava una noia nascuda per sanar malalties incurables. En aquesta tasca es deixa ferides que cicatritzen amb la naturalitat que dóna la lucidesa i la sàvia resignació.

El poble és Armenta. Allí hi ha un cine derruït, el cine dels ensurts, com li deien, a part del nou. I també hi ha un ball. Es un temps d’existències inestables per el que circulen personatges que encarnen la precarietat humana en els seus desitjos i necessitats, en els seus amors i extravagàncies, en les seves entremaliadures de joves guillats, en les seves cartes anònimes mai enviades, en els seus somnis i desaparicions i en tantes contrarietats per les que no hi ha consol en les pel.lícules que podien veure al cine dels ensurts ni en ninguna altra ficció que pogués animar les seves esperances.

L’obra és una equilibrada barreja d’ironia, pessimisme i surrealisme dins d’un conjunt melancòlic. Díez ha dit que el que ell escriu és realisme, però un realisme irreal. Té raó, els tocs que aporta a les seves històries les converteixen en expressionisme surrealista.

La seva escriptura no defrauda. Home amb una notable habilitat per imaginar històries, és a més un gran narrador dotat d’una extraordinària capacitat per l’evocació i té un domini del llenguatge que el situen entre els clàssics de la narrativa castellana. Hi ha qui ha dit d’ell que després de Miguel Delibes no hi ha prosa més elegant i precisa que la seva. Juventud de cristal no n’és una excepció.

 

 

Luis Mateo Díez Rodríguez és de Villablino, un poblet de Lleó.

Als dotze anys es va traslladar amb la seva família a Lleó on va fer el batxillerat. Després estudiaria Dret a Madrid, encara que la carrera la va acabar a Oviedo.

Va treballar com tècnic de documentació jurídica a l’Ajuntament de Madrid però paral.lelament participava a la revista de poesia Claraboya. De tota manera, el tema poètic va durar més bé poc perquè va derivar cap a la novel.la obtenint amb el temps prestigiosos premis: el Nacional de Narrativa se l’ha emportat dues vegades, el 1986 amb La Fuente de la edad i el 2000 amb La ruina del cielo.

A Díez no el podem qualificar d’escriptor “mediàtic” però compta amb un gran prestigi en el món literari fins al punt de què és membre de la Real Academia Española des del 2000 i és patró d’honor de la Fundación de la Lengua Española.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: