LUNANA, UN YAK EN LA ESCUELA, DE PAWO CHOYNING DORJI

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

 

Ugyen és un jove professor de Bhutan qui eludeix els seus deures laborals perquè el que de veritat li interessa és viatjar a Austràlia per ser cantant. Com càstig a la seva relaxació, els seus superiors l’envien a una de les escoles més remotes del món que es troba en un llogaret de l’Himàlaia, a uns cinc-mil metres d’alçada, de nom Lunana, una població de solament cinquanta-sis habitants. Després d’un esgotador viatge, arriba a destinació i es troba un lloc sense electricitat ni calefacció i una escola sense pràcticament res. Els vilatjans donen una càlida benvinguda al seu nou mestre, però ell s’enfronta a la complicada tasca d’haver d’ensenyar sense disposar de ningun material als nens del poble. Desesperat, vol abandonar i marxar, però a poc a poc es veu conquistat per la bondat, senzillesa i ganes d’aprendre dels petits i les seves famílies.   

Lunana, un yak en la escuela, és l’òpera prima del director nascut a l’Índia Pawo Choyning Dorji, autor també del guió, qui té la virtut, i no és l’única, de descobrir-nos bonics indrets remots del món. Ha aconseguit fer de la pel·lícula el segon títol important sorgit del país gràcies a aquesta petita aventura que serveix també, com dèiem, de reivindicació dels encants del territori.

I tot i la modèstia del film, això té importància perquè cal tenir present que estem parlant d’un país com Bhutan que té una població de vuit-cents mil habitants amb, òbviament, poques sales de cinema i amb una indústria audiovisual mínima. Un detall sobre la seva modèstia: la pel·lícula va ser rodada en un lloc de difícil accés que no té electricitat, així que es va haver de rodar amb l’ajuda d’equips solars.

Però amb senzillesa també es pot arribar lluny perquè el film va ser candidat a Òscar deixant pel camí a cintes que a priori eren més favorites com, per exemple, El buen patrón, de Fernando León de Aranoa.

Tornant al protagonista de la pel·lícula, com explicàvem, ha de deixar la ciutat de Thimphu on treballava -encara que més aviat poc- i en ella a la seva àvia, la núvia i els amics per estar viatjant durant una setmana al citat llogaret perdut a l’Himàlaia. Però l’experiència allí serà finalment reveladora quan entén que per aquella remota comunitat la seva arribada és gairebé una aparició divina, i això és perquè els pocs nens que allí troba volen saber més, no limitar-se a ser simples pastors de iacs.

El lloc no té electricitat però si té altres coses il·luminadores: la calidesa humana i els esplèndids paisatges. En base a aquests elements, Pawo Choyning Dorji construeix un film senzill, sense estridències. Es un cine cristal·lí que connecta amb l’espectador -o almenys, amb la majoria- (ha guanyat diversos premis del públic en diferents festivals). Així que aquesta modesta pel·lícula en la que tots els actors són debutant aconsegueix el seu objectiu: mostrar que allò que busquem, a vegades amb desesperació, en el món material exterior, en realitat hi és en el nostre interior.

 

De Bhutan, encara que nascut a l’Índia, és Pawo Choyning Dorji, qui debuta com director amb aquesta pel·lícula de la que també és guionista i co-productor.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: