MADRES PARALELAS, DE PEDRO ALMODÓVAR

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Dues dones coincideixen en una habitació d’un hospital on hi són per donar a llum. Les dues són solteres i es van quedar embarassades per accident. Janis, de mitjana edat, no se’n penedeix i està exultant. L’altra, Ana, una adolescent, està espantada, penedida i traumatitzada. Janis intenta animar-la mentre passegen pels corredors de l’hospital. Les poques paraules que intercanvien en aquelles hores crearan un vincle entre les dues que, per casualitat, es desenvolupa i es complica canviant les seves vides. 

Una fotografia d’un poble presa des dels afores, en un camp per ser més precisos, envoltat d’uns arbres que estan florint: una imatge lluminosa, colorida i molt ben enquadrada, una combinació que hauria de despertar un fort sentiment de calma, però de sobte, algú activa el zoom i dirigeix la nostra mirada cap a la terra, cap a un sol que amaga secrets, vergonyes, terrors i ferides que encara no s’han pogut tancar perquè aquí hi ha gent enterrada, víctimes del franquisme.

Per això la història de Madres paralelas, l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, intenta, entre altres coses, posar ordre en el passat per aclarir el futur en el que caldrà conviure.

Amb prou feines hi ha humor en aquest film del director manxec, tampoc els moments surrealistes d’altres cintes d’ell, és un to seriós como ho era en pel·lícules anteriors com Dolor i gloria o Julieta.

Janis, fotògrafa, està buscant el seu avi -també fotògraf-, enterrat en una fossa comuna quan va ser executat al començament de la guerra civil. La recerca no l’impedeix tenir una relació sexual esporàdica amb un antropòleg, i aquesta és la raó de que la veiem, com explicàvem abans, en un hospital preparada per parir, el centre sanitari on coneix a Ana. Allí hi són les dues, ben diferents, la primera té quaranta anys, és ja una veterana de les dificultats i se sent preparada per aquest part que era inesperat mesos abans; la segona, en canvi, és una jove espantada, en lloc d’un somni, el que afronta és un trauma.

En la pel·lícula, Almodóvar s’imposa comprendre els drames de tots els seus personatges, adaptar-se a la mirada, a la manera de sentir de l’altre. Aquesta empatia es manifesta amb un bon retrat d’una feminitat heterogènia en la que poden encabir tant les dones que decideixen construir la seva vida al voltant de la maternitat com aquelles que no tenen instint maternal i s’estimen més lliurar-se a la seva vocació professional.

Construïda amb sobrietat estilística, el film desplega el relat d’una manera gairebé cronològica però amb el·lipsis, girs argumentals que ens porten a través de maternitats imperfectes, traumes familiars i els ecos de la dictadura. El resultat és un film valent i compromès per com afronta temes tan espinosos com la memòria històrica des de la percepció íntima de les persones.

La posada en escena és continguda i capaç d’oscil·lar entre un melodrama fosc i la calidesa de les abraçades femenines en un film que relega la masculinitat a un segon pla i té un final commovedor.

Heus aquí una pel·lícula que parla de l’origen de la vida, però també del seu final, i Janis representa aquesta dualitat: vol ser mare soltera i també desenterrar el seu avi.

 

El director i guionista de Madres paralelas, Pedro Almodóvar.

Des de Julieta ha entrat en una etapa com narrador més sòbria i menys barroca. La pel·lícula aquí comentada segueix aquesta línia de contenció.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: