MAIXABEL, D’ICÍAR BOLLAÍN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Maixabel Lasa perd l’any 2000 el seu marit, l’exgovernador civil socialista de Guipúscoa, Juan Mari Jaúregui, assassinat per ETA. Onze anys mes tard, rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca a Àlaba, en la que està complint la condemna després d’haver trencat els seus llaços amb la banda terrorista. A pesar dels dubtes i del dolor, Maixabel accedeix a trobar-se cara a cara amb les persones que van acabar a sang freda amb la vida de qui havia sigut el seu company des dels setze anys.

En certes ocasions es produeix una mena de comunió a la sala de projecció entre el públic i la pel·lícula que fa que regni un silenci espès que densifica l’atmosfera. Es el cas de Maixabel, el film en el que Icíar Bollaín narra la trobada entre la vídua de Juan Mari Jaúregui i Ibon Etxezarreta, l’etarra que va assassinar el seu marit. Aquest fet havia passat a la vida real, però traslladar-ho al cine, fer-ho de manera versemblant, aconseguir que l’espectador pugui comprendre-ho, admetre les raons dels dos i la complexitat d’aquell moment, transmetre emoció, era una tasca molt difícil i arriscada. Però Bollaín ho ha aconseguit.

La directora es posa completament a disposició d’un guió que ha coescrit amb Isa Campo, un guió difícil, dur com el formigó, però a partir d’ell, ofereix en safata uns d’aquells papers que passen a la història d’un actor, en aquest cas de dos actors: Blanca Portillo i Luis Tosar que despleguen tota la seva capacitat artística en unes interpretacions interioritzades i sentides.

I aquí entren en joc aquelles qualitats que, entre altres coses, defineixen l’art dramàtic: l’expressivitat, les mirades, els silencis, el to del diàleg, la barreja de sentiments i allò que es vol expressar i allò que solament es vol suggerir. Però no solament són els dos actors protagonistes, també el debut en el cine de la jove actriu de teatre Maria Cerezuela en el paper de la filla de Maixabel, aporta nivell a aquesta pel·lícula. Com també la música d’Alberto Iglesias, més mesurada que en altres films doncs aquí no pretén subratllat.

La cinta està més pendent de la crònica que de la reflexió; evidentment que llança moltes preguntes, però té una voluntat més bé notarial, de voler deixar constància, de plantejar el debat, d’il·lustrar una realitat molt complexa.

Cal remarcar la valentia i encert amb el que Icíar Bollaín s’ha acostat al tema narrat, abordant les conseqüències del terrorisme i la convivència al País Basc després del cessament de la violència; el film és rigorós i aconsegueix que els salts en el temps no resultin confusos, com també cal valorar la seva aposta per la contenció que, per descomptat, no pot evitar que en alguns passatges, el film sigui molt punyent per la impactant càrrega emocional d’allò que està explicant.

Pot ser sigui aquesta la millor pel·lícula de Bollaín des de Te doy mis ojos -per cert, protagonitzada també per Luis Tosar-.

 

La directora de la pel·lícula, Icíar Bollaín, junt amb Maixabel Lasa i l’actriu que l’encarna al film, Blanca Portillo.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: