MIRELLA FRENI

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Ens deixa una de les grans veus de l’òpera. Mirella Freni. Ens ha arribat la notícia de la seva mort aquest dilluns, després de patir una llarga malaltia.

Freni és un dels noms mítics de l’òpera italiana del segle XX. Es una referència imprescindible en grans obres de Mozart, Bizet, Verdi o Puccini.

Avui la recordem amb una òpera de Francesco Cilea, un conegut compositor membre del corrent verista que va estar de moda entre finals del segle XIX i començament del XX (el verisme va ser una tradició operística italiana post-romàntica que buscava incorporar el naturalisme -realisme- d’escriptors com Ibsen o Zola a l’òpera).

En aquesta línia va néixer Adriana Lecouvreur, l’òpera més coneguda de Cilea. Es va estrenar a Milà al 1902 interpretant el paper masculí principal el famós Enrico Caruso.

La protagonista femenina va existir realment: Adrienne Lecouvreur va ser una actriu francesa del segle XVIII de curta vida, va morir jove. Cal aclarir, però, que aquesta obra no és fidel a la verdadera història d’ella. En aquest sentit podem dir que l’obra és només verista perquè pretén mostrar realitats socials però no la podem agafar al peu de la lletra en quant a Lecouvreur.

El rol principal femení ha sigut un dels favorits entre les sopranos amb grans veus. Per la seva intensitat dramàtica, necessita potència vocal, de manera que és ideal per una cantant amb veu gran i apassionada. I aquesta és, esclar, Mirella Freni, una Adriana clàssica.

Es arribar i moldre perquè la primera ària de l’òpera és precisament una de les mes famoses. El seu nom és Io sono l’umille ancella

“Io son l’umile ancella
del Genio creator:
ei m’offre la favella,
io la diffondo ai cor…
Del verso lo son l’accento,
l’eco del dramma uman,
il fragile strumento
vassallo della man…
Mite, gioconda, atroce,
mi chiamo Fedeltà.
un soffio è la mia voce,
che al novo di morrà…”

“Soc l’humil esclava del geni creador que m’ofereix la parla que difonc en els cors. Soc l’entonació del vers, l’eco del drama humà, el fràgil instrument vassall de la mà, suau, alegre, terrible. Em dic Fidelitat. Una bufada és la meva veu que amb el nou dia morirà”.

Mirella Freni era de Mòdena, com ho era Pavarotti amb qui va tenir més que amistat: van créixer junts i van estudiar junts, eren com germans. Freni és una cantant admirada per la seva veu i la seva capacitat interpretativa. El seu repertori inclou uns quaranta papers.

Ha mort a casa seva, a Mòdena.

Com Pavarotti, Freni és inoblidable.

Per saber més d’ella cliqueu aquí.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: