NOMADLAND, DE CHLOÉ ZHAO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Una dona vídua, Fern, després de perdre tot durant la recessió, s’embarca en un viatge cap a l’oest americà vivint com una nòmada en una caravana. Vol explorar una vida fora d’una societat convencional, i aviat es troba amb autèntics professionals del nomadisme, gent que rebutja un món que solament consumeix.

Amb solament tres pel·lícules, Chloé Zhao s’ha erigit en una notable cronista de l’oest americà, fixant la seva mirada en grups ignorats i marginats, unint ficció amb un toc de documental. En el seu ideari, la frontera no sembla un límit de demarcació sinó més bé és una finestra al món, una forma de coneixement. Així, si en el seu anterior film The rider, explorava el significat de la paraula límit, ara aplica un criteri similar per donar amb el significat del viatge.

Nomadland està protagonitzada per actrius i actors professionals, però també per altres personatges que no són actors i s’interpreten a ells mateixos, nòmades reals; es un forma híbrida que parteix d’alguns principis del Neorealisme italià i de cert estil de “docuficció”. El seu és un llenguatge propi.

I entre les actrius professionals, destaca Frances McDormand amb una actuació totalment convincent, possiblement una de les millors de la seva carrera -i aquesta dona el llistó ja l’havia posat alt-. Aquí, McDormand en el paper de Fern, neteja lavabos, serveix cafès, treballa en un magatzem d’Amazon i la veiem mudant-se d’un lloc a l’altre, alimentant-se de sopes Campbell’s o utilitzant una galleda de plàstic per tot vàter, i en ningun moment es lamenta de la seva situació ni sembla aclaparada.

I de la mateixa manera, la pel·lícula no idealitza la vida a la carretera, ni tampoc converteix aquells que Fern va trobant en el seu camí en simples víctimes de l’economia ferotge; en general, no els defineix el patiment sinó l’alegria de viure en comunitat. I mentre els observa, la directora Zhao avança entre cada escena i la següent amb una fluïdesa que evoca el permanent trànsit dels seus personatges.

El film té una gran riquesa visual: postes de sol, carreteres que no s’acaben, rierols, formacions rocoses, muntanyes que donen pas a boscs… però tot això no és una gratuïta ornamentació, sinó que els paisatges tenen també un significat simbòlic, l’estat interior de Fern.

Així, Nomadland va desprenent una rara melancolia i ens mostra com a vegades tenim la necessitat de llançar-nos a la soledat, al misteri i a l’atzar. Darrere de tot això el que hi ha és la voluntat de no rendir-se a l’ordre preconcebut.

Inspirant-se en el llibre Nomadland: Surviving America in the 21st Century, de Jessica Bruder, Chloé Zhao construeix una pel·lícula sorprenent, un viatge a ningun lloc determinat en la nostra autorecerca que, potser sigui part de la sensació de desordre en el que a vegades sembla que ens hem instal·lat.

 

Una dona nascuda a Beijing, formada a Londres i resident posteriorment a Los Angeles, s’ha convertit en una observadora molt curiosa del costat menys opulent i glamurós de la societat nord-americana: a Nomadland, Chloé Zhao es consagra en la seva triple faceta de directora, guionista i editora.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: