NUNCA, CASI NUNCA, A VECES, SIEMPRE.

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Autumn (Sidney Flanigan) és una noia de disset anys que ha quedat accidentalment embarassada.

Amb la seva cosina Skylar (Talia Ryder) marxa a Nova York buscant on avortar.

 

Autumn és una apàtica i callada adolescent que treballa de caixera en un supermercat rural de Pennsylvania. Com que es veu obligada a portar un embaràs accidental i no té alternatives viables per poder realitzar un avortament en el seu propi estat, ella i la seva cosina Skylar aconsegueixen una mica de diners i agafen un autobús rumb a Nova York. Amb la direcció d’una clínica apuntada en un paper i sense un lloc on passar la nit, les dues noies s’endinsen en una ciutat que desconeixen.

La nord-americana Eliza Hittman és qui dirigeix aquest pel·lícula d’estrany títol, Nunca, casi nunca, a veces, siempre obtingut d’un qüestionari mèdic i psicològic de tipus test en el que aquestes són les quatre opcions de resposta a preguntes vinculades a les relacions personals i sexuals.

El seu film ens parla de dones joves que tracten d’obrir-se pas en un món que respon a les seves necessitats amb indolència i fins i tot hostilitat. La narració està feta des del punt de vista d’una noia de disset anys que avorta en silenci, a les fosques i en soledat després d’haver fugit, como dèiem, de Pennsylvania. Tot això passarà en solament dos dies.

Així, assistirem al procés emocional i físic al que es veu sotmesa una jove des que sospita que està embarassada fins que, després de prendre una decisió en solitari d’incalculable impacte, acaba avortant. La protagonista, que no és precisament loquaç a l’hora d’explicar les motivacions psicològiques de les seves decisions, reacciona, en canvi, de manera molt espontània i desarmant quan una pregunta fa tremolar el seu sistema de certeses com li passa en una escena en la que una assistenta social li pregunta si ha patit abusos o ha estat violada.

Certament, Eliza Hittman ens narra una crònica crua que compren totes les possibilitats morals vinculades amb l’avortament, però sense jutjar a ningun dels personatges, començant evidentment, per la protagonista. El que fa Hittman és convertir aquest tema en un autèntic viatge al fons de la nit en un drama naturalista, descarnat i melancòlic sobre una adolescència assetjada.

Es com una road movie, però aquí la parella protagonista no va en cotxe sinó en autobús, en metro o a peu des del camp de Pennsylvania fins a la gran ciutat de Nova York. Pot ser es podria dir que la pel·lícula pateix a vegades de cert tremendisme narratiu i fins i tot visual en alguna escena, però en qualsevol cas és un bon retrat dels obstacles en forma de problemes econòmics i burocràtics, indiferències i diferents abusos que es poden patir en certes circumstàncies així com del dolor psicològic que ha d’afrontar una adolescent en una situació com la aquí descrita. Un film apassionat però sobri en el que també destaquen unes joves i bones actrius.

Nunca, casi nunca, a veces, siempre té segell femení: la producció, la direcció, el guió, els papers principals, la fotografia i la música venen signades per dones.

 

 

Eliza Hittman és una interessant directora novaiorquesa que sobresurt en el món audiovisual; té una estètica pròpia amb una posada en escena definida. Llueix també una especial habilitat per dirigir als seus joves elencs i sembla especialment interessada, almenys fins ara, en explorar el terreny dels conflictes i fragilitats vinculats a la postpubertat.

Aquesta és la seva tercera pel·lícula de la que també és guionista i continua pujant el llistó.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: