PARC DEL GUINARDÓ

– O – O – O – O – O – O – O – O –

El parc del Guinardó ens ofereix magnífiques vistes.

Es un lloc molt agradable per passejat.

La font del Cuento.

Primer pla d’una de les fonts.

Zona històrica central, amb murets de pedra solcats per canals per on corre l’aigua que baixa des del safareig.

Escales per salvar desnivells.

Zona superior del parc, amb el bosc de pins.

Vista del pont.

El color verd s’imposa.

 

Al carrer de Garriga i Roca nº 1 ens trobem amb el Parc del Guinardó.

I per què es diu Guinardó? Doncs perquè aquest nom està vinculat a un antic mas pròxim a la ubicació del parc: el Mas Guinardó que actualment és el Casal d’Entitats del districte.

Però el tema etimològic no s’acaba aquí. Cal aclarir que l’origen de la paraula Guinardó procedeix de guinarda que és com s’anomenava en el català antic a una guineu. El Mas Guinardó, doncs, prendria el nom d’aquest animal.

Una vegada aclarit el nom, parlem del parc pròpiament dit. Barcelona gaudeix d’ell gràcies a les reserves de sòl que es van establir a principis del segle XX. Es tracta d’una finca encarada al mar, que l’any 1910 va passar a ser propietat municipal. El primer que es va construir va ser la part històrica, obra de Jean-Claude-Nicolas Forestier en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudurí. El parc del Guinardó va ser el primer treball conjunt dels dos paisatgistes dels que ja hem tingut ocasió de parlar quan ens hem referit a d’altres parcs de la ciutat.

Aquí l’aigua té un gran protagonisme. A més, és un dels espais verds més extens i amb més contrasts de Barcelona. A baix de tot, tocant al carrer, hi trobem un dels seus símbols: l’estàtua d’un nen jugant fent voltar la seva rutlla en mig d’un mar de flors.

El Guinardó es un parc amb diversos ambients perquè té tres parts ben diferenciades: una d’urbana que és l’avantsala del gran espai que ocupa aquesta zona verda, una altra d’històrica i, dalt de tot, la frondositat de la vegetació forestal. Les seves terrasses enjardinades i les pinedes converteixen aquest lloc en un dels espais verds més refrescants i plàcids de Barcelona.

La zona històrica està formada per un jardí frondós amb vegetació que s’enfila per la muntanya seguint l’eix d’un torrent a través de terrasses comunicades per camins i escales. Dalt de tot hi ha un safareig des d’on es pot gaudir de la primera de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar en aquest parc.

A la part central de la pujada hi ha murets de pedra solcats per petits canals per on corre l’aigua que baixa des del safareig, formant petites cascades.

Hi ha una altra zona, la del parc forestal, de fort pendent que està constituïda per una gran arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que s’encreuen, on es freqüent trobar-hi gent passejant, jugant amb els seus gossos o anant en bicicleta. Afortunadament hi ha espai per tothom.

Un lloc a tenir en compte és el mirador de la Mitja Lluna, al costat de la plaça del mateix nom. Com que el parc és molt costerut, aquest és un bon lloc per als qui s’estimin més visitar-lo de baixada.

Si la vista de Barcelona des del mirador de la Mitja Lluna és bonica, la que es veu des del mirador de Sant Joan no ho és menys. En dies clars, abasta des de Sant Pere Màrtir fins a Montjuïc i fins i tot Montgat.

A la part urbana hi destaquen els grans pins blancs i les tipuanes, que, a l’estiu, s’omplen de flors grogues i, en caure, van cobrint el terra com una atractiva catifa que a vegades els jardiners es resisteixen a escombrar. Els arbres de l’amor, les moreres, els oms i les oliveres són altres arbres que ornamenten aquesta zona del parc.

La zona històrica és plena de grans tanques vegetals, molt ben retallades, a banda i banda dels camins. Són abundants els arbusts, com el llorer i el baladre, i les plantes aromàtiques, com el romaní i l’espígol. També hi ha molts garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines, la majoria de grans dimensions.

A dalt de tot s’obre un bosc espès, molt natural, amb pins blancs i en alguns llocs també cedres.

Al principi de la zona històrica del parc, hi ha una de les fonts més populars del barri, la font del Cuento. Deu el seu nom al fet que normalment rajava poc, i la gent, mentre s’esperava per recollir aigua, anava fent petar la xerrada explicant cuentos. Pels volts de la font també hi solia haver parelles, i per això es deia que era una font amb molt de cuento.

Entre l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i l’entrada del parc hi ha una plaça, com s’ha comentat al començament, amb l’escultura més popular del barri del Guinardó: la del Nen de la Rutlla, que dóna nom a la plaça. Es tracta d’un bronze de Joaquim Ros i Bofarull de l’any 1961.

Per tot això, en aquest lloc trobarem allò que demanem a un parc: vegetació, bancs on seure i tranquil.litat. Es un lloc amb encant.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: