PERFUMES, DE GRÉGORY MAGNE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Anne Walberg és una estrella del món dels perfums. Crea fragàncies i ven el seu talent a tot tipus d’empreses. Viu com una diva, és egoista i té molt temperament. Guillaume Favre és el seu nou xofer i l’única persona del seu entorn que no té por a plantar-li cara. I és potser per aquesta raó que ella no l’acomiada. Un xoc entre dos mons molt diferents que crea una relació inesperada.

Es curiós que quan portem gairebé un any amb el nas tapat amb la mascareta, ens arribi una pel·lícula sobre perfums que invita, esclar, a olorar.

En els primers minuts del film, veiem com un pare i la seva petita filla surten d’una piscina i volen comprar una xocolatina en una màquina expenedora. I a la següent seqüència ens mostra el pare davant d’un jutge en un acte en front de la seva esposa, per la custòdia de la nena. Ell no és un bon xofer -ni una persona modèlica, mesquí i mentider- però necessita la feina per obtenir la custòdia compartida. Aquests primers minuts de projecció ens situen ràpidament en qui és un dels dos protagonistes de la pel·lícula. L’altre és una dona estirada, dèspota, classista i insuportable. Però també té el seu toc de genialitat i un útil de treball important, l’olfacte, que li ha permès crear reeixits perfums. Però ha patit anòsmia i ara s’ha hagut de conformar amb fer desodorants de supermercat o intentar imitar l’olor d’una cova paleolítica amb finalitats turístiques.

Així que els dos personatges, totalment oposats, estan carregats de punyetes, cosa que genera fílmicament moltes possibilitats. Són dos mal educats, cadascun en un extrem del comportament.

Que aquests dos subjectes estan condemnats a entendre’s, s’intueix ràpidament, de manera que la sorpresa no és una fortalesa en aquesta pel·lícula que sí és, en canvi, original. El seu director, Grégory Magne, (té un nom que podria passar per marca de perfums) vol fugir de l’arquetip d’història de superació perquè realment ningú dels dos es reforma, almenys del tot.

Si haguéssim de fer un paral·lelisme, diríem que aquesta pel·lícula és mes eau de toilette que parfum, cosa que no vol dir que no faci bona olor sinó simplement que no pretén grans coses i, important, està ben interpretada i dirigida, i aconsegueix allò que pretén: passa bé i té el seu punt afilat. Es l’altra cara del cine en front de les grans produccions amb aclaparadors efectes especials i algunes amb resultats dubtosos; aquesta, per contra, és una pel·lícula de vocació modesta, i digna sense moltes pretensions.

 

El director francès Grégory Magne signa amb Perfumes el seu segon llarg metratge.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: