RAFAEL. CAIGUDA EN EL CAMÍ DEL CALVARI

– O – O – O – O – O – O – O – O –

La caiguda en el camí del Calvari, de Rafael Sanzio.

Detall de Jesús i la verge.

Simó de Cirene ajuda Jesús a portar la creu. Les formes pictòriques anuncien el Manierisme.

 

Caiguda en el camí del Calvari, també conegut com La pujada al Calvari, és un quadre del geni renaixentista Rafael Sanzio. L’obra, pintada al 1515, es va fer per destinar-la al convent de Santa Maria dello Spasimo (Nostra Senyora de les Angoixes), de Palerm, Sicilia.

L’obra al.ludeix explícitament a la titular del convent, la Madonna dello Spasimo. Aquesta advocació mariana té el seu origen en una tradició no recollida en ningun dels Evangelis Canònics, segons la qual, la Verge Maria es va trobar amb el seu fill Jesús en el camí cap al Calvari i va patir un desmai.

Es diu que Rafael va reflectir en aquesta obra certs debats teològics d’aquella època sobre el comportament de la Mare de Déu durant la Passió. Aquests debats discutien si una demostració excessiva de dolor per part de Maria no posaria en dubte la seva creença en la futura Resurrecció. I seria per això que el pintor eludeix explícitament la representació del desmai de Maria, perquè seria un comportament que l’Església Catòlica consideraria incorrecte.

L’artista renuncia en aquest quadre al seu sistema compositiu tradicional que era molt simètric i geomètric. Aquí canvia cap a una composició molt més oberta i descentrada. Es poden endevinar nombroses diagonals que travessen la pintura: la creu, les llances dels soldats, l’home amb l’estandard…, creant una atmosfera tensa i confusa, i apareixen el grup de les Maries en cascada, creant sensació de desordre. Però aquest és només aparent.: la figura protagonista del quadre (Crist) queda aïllada, just en mig d’un triangle compositiu format per el Cirenaic, el personatge de la corda i el grup de dones, reclamant la nostra atenció, i quedant unit a més per un joc de mirades i de gestos a l’altra figura protagonista, la Verge Maria.

La perspectiva està aconseguida d’una manera molt subtil: el primer pla on succeeix la caiguda de Crist queda connectat amb l’allunyat paisatge del Gòlgota per un escorç de la figura eqüestre que porta l’estandard i un pla intermedi molt il.luminat en el que es mouen de manera nerviosa algunes figuretes. Al mateix temps, alguns personatges de l’escena principal com el de l’esquerra, ens introdueixen amb el seu gest i postura en aquell segon pla.

Aquesta pintura està considerada com un precedent del Manierisme i una de les principals obres de l’última etapa de l’art de Rafael.

Crida l’atenció la insistència en els elements dramàtics, començant per la pròpia composició que evita les formes tancades del classicisme, i continuant per la il.luminació contrastada, amb amplies zones de penombra i altres a plena llum, o la gamma cromàtica amb tons carregats i una mica cridaners. Pel que es veu, Rafael estava revisant els principis del classicisme del qual ell mateix n’era representant.

Tot i aquests elements diferencials del seu propi estil, l’obra té també una part d’ells. Així és remarcable la bellesa idealitzada dels personatges, fins i tot del soldats (cal recordar que aquests solien aparèixer gairebé caricaturitzats en les representacions d’aquella època perquè se’ls suposava l’encarnació del mal) i la contenció amb la que estan expressades les emocions. Algunes figures, especialment el grup de les Santes Dones, tenen una gran serenitat. S’aprecia també com les figures principals, tant Crist, representat pràcticament sense sang i mostrant la seva bellesa tot i la seva situació, com Maria que manifesta pena i dolor però amb dignitat, sense deixar-se anar per la desesperació, com exigeix la doctrina catòlica.

Com a curiositat, es pot dir que aquest és un quadre que ha viatjat molt. Primer va anar a presidir l’altar major del convent de Palerm. Allà es va quedar fins que Felip IV, un gran col.leccionista de les obres de Rafael, va decidir que la volia comprar. Aquest va ser el motiu per el que va arribar a Espanya al 1661, i va ser col.locada a l’altar major de la Capella del Real Alcázar de Madrid. Aquí va estar fins que va ser rescatada d’un incendi que va destruir l’Alcázar al 1734. Al 1813 Napoleó Bonaparte el va portar a Paris però va ser retornat a Espanya al 1822, va ser restaurat i, posteriorment, portat al Museo del Prado que és el lloc on el podem contemplar avui.

 

Així era Rafael, o almenys és com es va veure ell mateix en aquest autoretrat.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: