ROJO, DE BENJAMÍN NAISHTAT

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

Darío Grandinetti és Claudio, un respectat advocat d’una localitat argentina.

Alfredo Castro és el detectiu Sinclair.

Andrea Frigerio és Susana, l’esposa de l’advocat.

 

A mitjan dels anys setanta un home estrany arriba a una petita ciutat de províncies. Sense motiu aparent i davant de tot aquell que vulgui escoltar, insulta en un restaurant a Claudio, un conegut advocat local. Aquest el contesta humiliant-lo. La comunitat recolza a l’advocat i l’estrany és expulsat del local. Després i de camí cap a casa, Claudi i la seva esposa Susana son interceptats per un home que està decidit a venjar-se. L’advocat pren llavors un camí sense retorn de mort, secrets i silencis.

El director argentí Benjamín Naishtat torna amb Rojo, un ben estructurat film sobre la degradació d’una societat.

Es una pel.lícula que té detalls curiosos: quan surt el títol del film a la pantalla ja portem uns vint minuts de projecció i han passat tantes coses que tens una bona expectativa pel que vindrà després, és un preàmbul brutal d’intrigues i fúries que situa l’acció en una casa que abandonen els seus habitants.

Certament és un film inquietant sobre les misèries de la classe mitjana argentina, ubicada en difícils temps de canvi a punt de perpetrar-se el cop d’estat de Videla: és el 1975 i el govern d’Isabel Perón està trontollant, la Triple A opera més des de l’ombra, i en el poble de l’interior de la província de Buenos Aires solament es veuen misèries, humiliacions i molt campi qui pugui, més que no pas solidaritat.

El que fa Naishtat és analitzar minuciosament el protagonista, en cada una de les seves actituds, i a la resta dels personatges. Claudio és un home respectat però com si es tractés d’un personatge del germans Cohen, si dona un pas en fals cal veure com reacciona després.

També mereixen una menció els actors. Darío Grandinetti interpretant l’advocat i Alfredo Castro fent el paper de detectiu, componen una gran parella cinematogràfica. I no es queda enrere Andrea Frigerio com la dona de l’advocat, que te la capacitat de convertir cada gest per intranscendent que sigui en motiu de reflexió o de descripció de l’ambient en el que es viu.

Els anys més durs de l’Argentina han sigut exposats pel seu cine des de molts punts de vista, però el de Naishtat resulta tan pertorbador com eloqüent; sense mostrar gaire, a partir de suggerències o de petits diàlegs (el de l’interventor de la localitat amb un periodista, o quan presenta uns “vaquers” nord-americans). L’ambientació de l’època és bona i solament li calen un cotxe, uns bigotis, unes cigarretes o la inclusió de certa publicitat, per situar-se plenament en aquells anys.

Sota l’aparença d’un quadre costumista inquietant i policíac, Rojo amaga una pertorbadora metàfora de la societat argentina, una història en format de thriller psicològic en un ambient recorrent (localitat petita = infern gran).

 

Després de Historia del miedo i El movimiento, Rojo és la tercera ficció de Benjamin Naishtat de la que també és guionista, un retrat atmosfèric d’un món infectat d’amoralitat.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: