SERGIO LARRAÍN ECHENIQUE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

Sicília. 1959.

Buenos Aires, monument Als dos Congressos. 1958.

Londres, estació de Baker Street. 1959.

Perú. 1960.

Suburbi a Palerm.

Finestra al mar.

Trafalgar Square, Londres

 

Parlem d’un fotògraf xilè: Sergio Larraín Echenique (1931 – 2012).

Era fill d’arquitecte: el seu pare Sergio Larraín García-Moreno era el degà del col·legi d’arquitectes, també col·leccionista d’art i fundador del Museu Xilè d’Art Precolombí.

Als divuit anys va viatjar als Estats Units per estudiar enginyeria forestal però no li va agradar, així que va decidir estudiar Fotografia a la Universitat de Michigan.

Va tornar a Xile el 1951 amb vint anys i la seva carrera va ser meteòrica en el món del fotoperiodisme, i el 1953 va celebrar la seva primera exposició, va ser a la capital, Santiago.

Després va viatjar per Europa i l’Orient Mitjà fent fotos fins que va tornar al seu país per instal·lar-se a Valparaíso.

Gràcies a Henri Cartier-Bresson va entrar com membre associat a la prestigiosa Agència Magnum.

La seva fotografia reflecteix el món del que ell no venia. Ell era de família benestant però la majoria de les seves sèries fotogràfiques recullen imatges de gent molt humil, és com si hagués descobert aquesta realitat a través de la càmera.

Al llarg de la seva vida va publicar o col·laborar en diversos llibres; el primer que va ser el 1963 i es titulava El rectángulo en la mano que acompanyava una exposició que va fer a Santiago. Tres anys després va col·laborar amb les seves fotos en el llibre de Pablo Neruda Una casa en la arena. El 1968 amb motiu d’una altra exposició a Lausana, va publicar Chile. Però el seu llibre més important és Valparaíso, publicat el 1991. L’últim que va editar va ser al 1998, London.

Larraín va anar abandonant poc a poc la fotografia quan es va mudar a Tulahuén. Allí va preferir estudiar la cultura i la mística orientals dedicant-se a pintar, meditar, escriure i ensenyar ioga; vivia gairebé com un anacoreta, sense llum i sense telèfon i si algun familiar o amic li portava algun regal, al dia següent ell el donava a algun conegut: tenia el mínim imprescindible.

Les seves fotografies han merescut exposicions a ciutats com Berlín, Londres, París o Chicago, entre d’altres, i es poden veure en diversos museus com és el cas del MOMA a Nova York.

 

Sergio Larraín va tenir una vida sorprenent. Fill de família rica, es va dedicar -sobre tot però no únicament- a fotografiar gent pobra. Va morir amb molt poca cosa, però no perquè hagués caigut en desgràcia -estava i està encara considerat com el millor fotògraf xilè- sinó perquè va voler que així fos.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: