SIEMPRE CONTIGO, DE NIR BERGMAN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

Aharon ha dedicat tota la seva vida a criar el seu fill Uri. Viuen junts en una rutina amable, lluny del món real. Però Uri, que és autista, ja és bastant adult per anar a un centre especialitzat; en el seu camí cap a la institució, Aharon decideix escapar-se amb ell i els dos es llancen a la carretera sabent el pare que Uri no està preparat per la separació. Encara que potser és precisament el pare qui no està preparat…

El director Nir Bergman, creador de la sèrie En teràpia, és un mestre en la definició de personatges. Els seus films i guions són autèntics manuals per qualsevol que es vulgui dedicar a escriure per la pantalla. En aquest cas, la història gira, com dèiem, entorn d’un pare que lluita per impedir que el seu fill autista ingressi en un centre especialitzat.

Aquest viatge emocional té l’estructura narrativa de El chico, de Charles Chaplin i la narració en té vincles explícits quan l’home viatja en tren amb el fill i aquest es fixa en les imatges de la pel·lícula del famós director britànic que veu en una tablet. En aquesta primera escena i en les següents s’aprecia la relació entre ells, molt estreta i depenent, són dues persones que comparteixen una felicitat d’abraçada i comprensió, així, veure’ls junts afaitant-se davant el mirall o preparant el sopar, són trets de bon cinema i d’una excel·lent interpretació dels dos actors.

Tant en el clàssic de Chaplin com en aquesta Siempre contigo, el pare ha d’aprendre a ser-ho adonant-se de què separar-se del seu fill hauria de culminar la maduresa de la relació. No és gens fàcil, el pare ha arribat a sacrificar la seva brillant carrera com il·lustrador per ocupar-se del fill a jornada completa.

I aquesta no és una pel·lícula que necessiti un brivall perquè hi hagi conflicte: la mare, que no viu amb ells, creu que seria convenient pel noi anar al centre especialitzat per socialitzar-se i interactuar amb altres joves de la seva edat i situació, però aquesta posició no és acceptada ni pel pare ni pel fill.

La història està tractada amb sensibilitat, sense caure en el sentimentalisme gratuït; els sentiments es veuen purs i versemblants en els dos protagonistes, ni tal sols les al·lusions al film de Charles Chaplin que estava tan a prop de les emocions dels personatges deixen de ser aquí una subtil reverberació. Tampoc no és Siempre contigo una pel·lícula que pretengui subratllar en excés la interdependència emocional sinó que la sustenta des del diàleg. No obstant, Bergman, recolzat per les bones interpretacions de la parella protagonista, en una intel·ligent utilització dels silencis i les paraules, és capaç, com Chaplin, d’emocionar i divertir, i ho fa, entre altres coses, gràcies a un bon tractament d’una peça important del guió, la transformació: el personatge protector esdevé objecte de protecció, propiciant una mena de canvi de rol.

El film no és solament una història sobre els temors de la paternitat, sinó també un relat de la crisi d’un home adult que acaba descobrint que ja està de retirada i fa recompte de les ocasions perdudes. En definitiva, és un relat de solidaritat, empatia i acceptació, de una bonica relació que evoluciona sent el pare qui més canvia.

Una modesta i digna road movie.

 

El director israelià Nir Bergman explica a Siempre contigo una història que està inspirada en l’experiència personal de la guionista de la pel·lícula, Dana Idisis, que té un germà que és autista i el cuida el seu pare.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: