SUNDOWN, DE MICHEL FRANCO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Els Bennett són una família britànica de diners que estan gaudint d’unes vacances en un luxós resort d’Acapulco. Fins que reben una trucada per avisar-los d’un fatal desenllaç: la mort de l’àvia. Alice decideix interrompre el viatge d’immediat, mentre que Neil, el seu marit, fingeix haver perdut el passaport i es queda a Mèxic, indiferent a la tràgica notícia. Aquesta actitud aguditza les diferències entre ells fins a límits insospitats.

Michel Franco és un realitzador diferent, a vegades estrany i sovint polèmic. La seva pel·lícula anterior, Nuevo orden, que imaginava una salvatge revolució dels indígenes a Mèxic, va aixecar opinions enfrontades, encara que ell diu que el que li preocuparia seria provocar solament amor perquè considera que el cine que agrada a tots guanya l’Oscar i després s’oblida, així que director mexicà és dels que els agrada pertorbar la tranquil·litat de l’espectador explicant-nos que la felicitat és molt fràgil, fins i tot per una família rica com la que protagonitza Sundown. I és que Franco té tres característiques que el defineixen: sap com desassossegar els espectadors, li interessen els mecanismes que generen violència, i les seves històries són impredictibles.

En aquest film, en solament vuitanta-tres minuts explica la història d’una família rica que, com dèiem abans, han de suspendre els seus dies de vacances de descans -i no fan pinta de que la seva vida “normal” sigui molt cansada-. Quan el protagonista fingeix haver perdut el passaport, des de l’aeroport, ja sol, torna però no a l’hotel de luxe on era ni a l’ambaixada per intentar obtenir un nou passaport, sinó a una pensió barata en una platja d’ambient popular d’Acapulco on passa hores mirant el mar i bevent cervesa. Així que el que segueix a patir d’aquest moment és una descripció del periple d’aquest home i el seu buit íntim.

La deriva personal del protagonista permet al director parlar de les brutals diferències de classe i la violència que travessen el país: Neil viatja del seu món de rics al dels pobres per evidenciar de forma més realista que aquests dos univers conviuen a Mèxic a pocs metres de distància.

Tot transcorre amb una calma que funciona com premonició del pitjor de tot, una narrativa que vol ser, a més, denúncia de la incapacitat social, de la impossibilitat de comunicació, de la fi sense més.

La pel·lícula funciona i les peces van encaixant encara que pugui provocar incomoditat i desconcert en l’espectador perquè és la crònica d’una renúncia, d’un abandonament, d’un viatge a ningun lloc causat pel tedi emocional i existencial. Al film tot canvia, com la vida, i ens manté atents a la resolució de l’enigma fins a un final ben resolt.

 

El director mexicà Michel Franco. Amb les seves incòmodes pel·lícules ens invita a pensar què estem fent malament.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: