TERESA BERGANZA

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


El passat divendres ens va deixar una de les millors mezzosopranos del segle XX: Teresa Berganza.

Va estudiar piano i cant al Conservatori de la seva ciutat, Madrid, on va obtenir el primer premi de cant el 1954 (tenia vint-i-un anys). I no va passar gaire temps perquè aquesta artista de timbre seductor debutés; ho faria l’any següent a la mateixa capital madrilenya,  però solament dos anys després ja feia el salt internacional: el festival d’Aix-en-Provence. A partir d’aquí va començar a actuar en importants teatres d’òpera de tot el món que ja la requerien, va ser un èxit fulgurant.

El seu repertori és molt ample: va comprendre música alemanya, francesa, russa i per descomptat, espanyola, perquè va posar la seva musicalitat vocal a obres de Falla, Turina, Granados…

Donat el seu prestigi, el 1992 va participar a la cerimònia inaugural tant dels Jocs Olímpics de Barcelona com de l’Exposició Universal de Sevilla. I una dada més sobre aquest prestigi: el 1994 va ser nomenada membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; era la primera dona en obtenir aquesta distinció i la Real Academia tenia dos-cents cinquanta anys…

Avui la recordem amb una peça de Christoph Willibald Gluck. Es conegut que el compositor alemany va portar a terme una reforma de les pràctiques operístiques que molts intel·lectuals havien estat reclamant durant anys, i amb un conjunt de renovadores obres en la dècada de 1760 va trencar els esquemes d’allò que l’òpera havia sigut fins aleshores.

Una d’aquestes obres d’estructura renovada va ser Orfeu i Eurídice. Es podria dir que és la primera de les òperes de la reforma en la qual va intentar substituir la música excessivament complexa de l’anomenada òpera seria per formes més simples i no per això menys elegants, no només en la part musical sinó també en la part dramàtica.

Aquesta òpera basada en el mite d’Orfeu és la més popular de totes les de Gluck i una de les més influents en la subsegüent òpera alemanya. El 1780 es va estrenar a Espanya i va ser precisament a Barcelona, al Teatre Principal (aleshores dit Teatre de la Santa Creu). L’ària més coneguda és Que faro senza Euridice.

Eurídice és la difunta esposa d’Orfeu i aquest, desconsolat, vol baixar al regne dels morts per recuperar-la. Els déus li concedeixen el desig amb una condició: que no la miri, si ho fa, la perdrà per sempre. Orfeu accepta i descendeix a l’Hades, i allí troba la seva estimada, però ella, en observar que ell es nega a mirar-la, interpreta que ja no l’estima i decideix no seguir-lo creient que estarà millor morta. Orfeu no pot aguantar més i, trencant l’acord amb el déus, la mira, cosa que provoca la pèrdua suposadament definitiva de la noia. I és quan Orfeu canta la coneguda ària que ens interpreta Teresa Berganza:

 

“Che farò senz’Euridice
Dove andrò senza il mio bene
Che farò, dove andrò
Che farò senza il mio bene
Dove andrò senza il mio ben

Euridice, Euridice
Ti prego, rispondi, rispondi
Io sono pure il tuo fedele
Io sono pure il tuo fedele, il tuo fedele

Che farò senz’Euridice
Dove andrò senza il mio bene
Che farò, dove andrò
Che farò senza il mio bene
Dove andrò senza il mio ben

Euridice, Euridice

Ma non mi avanza più soccorso, più speranza
Né dal mondo né dal ciel
Che farò senz’Euridice
Dove andrò senza il mio bene
Che farò, dove andrò
Che farò senza il mio bene
Dove andrò
Che farò
Dove andrò senza il mio bene

Senza il mio ben
Senza il mio ben”.

 

Què faré sense Eurídice, on aniré sense el meu bé? Què faré, on aniré? Què faré sense el meu bé, on aniré sense el meu bé?

Eurídice, Eurídice, t’ho prego, respon, respon… Jo també et sóc fidel , jo també et sóc fidel, fidel.

Què faré sense Eurídice, on aniré sense el meu bé? Què faré, on aniré? Què faré sense el meu bé, on aniré sense el meu bé?

Eurídice, Eurídice…

Ja no tinc ni ajuda ni esperança ni del món ni del cel. Què faré sense Eurídice? On aniré sense el meu bé, què faré, on aniré? Què faré sense el meu bé, on aniré, què faré, on aniré sense el meu bé?

Sense el meu bé, sense el meu bé?…“.

 

Teresa Berganza Vargas (1933 – 2022), una de les millors mezzosopranos del segle XX.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: