TOCAR EL COLOR, LA RENOVACIÓ DEL PASTEL, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

Millet. Pastor guardant el ramat.

Edmond Aman-Jean. Dona estirada.

Eugène Boudin. Núvols blancs, cel blau.

Gabrielle, Jean Renoir i una nena, de Pierre August Renoir.

Picasso. Estudi de mans.

William Degouve de Nuncques. Interior de bosc.

Mary Cassatt. Mare i fill. 

 

La història de l’art no és solament el relat de diversos moviments sinó també l’estudi de les tècniques i els materials utilitzats. Ara, a la casa Garriga Nogués (Fundació Mapfre) se celebra una exposició que se centra en una d’aquestes tècniques, el pastel.

La mostra proposa analitzar el lloc d’aquest material així com les raons que van portar a diversos artistes dels segles XIX i XX a recórrer a aquest mitjà i reivindicar-lo.

Va ser a partir de la dècada de 1830 quan apareix el terme “pastelista”. De fet, aquesta tècnica es coneixia des del segle anterior, el XVIII, quan va agafar  una forta embranzida fins al punt d’esdevenir un art de ple dret, però mai no va arribar a conquerir del tot la seva legitimitat davant la pintura a l’oli que era la disciplina reina. La seva fragilitat, i el seu encasellament en el gènere del retrat (molt menys valorat que la representació de grans fets històrics o religiosos) li van impedir accedir a l’àmbit de la “gran” pintura.

Paral.lelament, la utilització molt difosa del pastel per realitzar esbossos va tendir a confondre’l amb les arts gràfiques, de manera que no va ser fins al segle XIX que va reconquerir poc a poc el seu paper respecte a la pintura i és quan va arribar al seu màxim nivell. Es en aquest moment de renaixement de la tècnica des d’on arrenca l’exposició centrada en les obres que justifiquen l’aplicació del nom “pastelista” als seus autors.

Artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas, es troben entre aquells que en apostar per aquesta tècnica van conferir un estatus innovador a la utilització de les barretes de pastel, una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat del segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb noms com Pablo Picasso, Joan Miró, María Blanchard o Theo van Doesburg.

La mostra, produïda per la Fundació Mapfre, està composta per 98 obres de 68 artistes i ha estat possible gràcies al recolzament de més de setanta prestadors, tant institucions com col.leccionistes particulars.

Fins al 5 de gener.

El web de la Fundació Mapfre el trobareu aquí.

 

La Casa Garriga Nogués, seu de l’exposició.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: