UNA VETERINARIA EN LA BORGOÑA, DE JULIE MANOUKIAN

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


Al cor de la Borgonya, Nico, l’últim veterinari de la zona, lluita per salvar els seus pacients, la seva clínica i la seva família. Quan Michel, el seu company de feina i mentor, anuncia el seu retir, Nico sap que el pitjor està per arribar amb una feina molt sacrificada i mal retribuïda. “No et preocupis, he trobat la següent generació”… però resulta que la següent generació és Alexandra, una recent graduada brillant però de mal tractar i que realment no té ningun desig d’enterrar-se en aquell poble, tot i que és el de la seva infància. 

Una veterinaria en la Borgoña és l’òpera prima de Julie Manoukian -per cert, filla del compositor André Manoukian- qui s’afegeix al popular subgènere francès que ofereix un retrat del camp d’aquell país. Ho fa des de la perspectiva d’una comèdia amable.

El film flueix de la mà del personatge principal, Alexandra (Alex), urbanita antipàtica que viu en el seu apartament de Paris amb una rata per mascota “perquè l’animal solament viurà dos anys”. Alex es va graduar a la universitat amb la intenció d’especialitzar-se en virus i pandèmies en un laboratori de Paris. I compte, perquè aquí es produeix un fet inesperat i visionari (la pel·lícula és de 2019): resulta que l’estudiant dedica la seva lectura de fi de curs a la grip espanyola i a l’amenaça d’un món que torna a reunir “les condicions per una altra pandèmia devastadora”.

La noia -i la pel·lícula-, professionalment tenia capacitat visionaria, però és estroncada per la trucada urgent del seu oncle -el veterinari retirat- que vol que ella el substitueixi. Així que Alex torna al lloc on va créixer, un poble de la França buida on es veurà obligada a atendre tot tipus de mascotes i animals.

L’objectiu del film és contraposar el món del camp i l’urbà i demostrar que el primer no solament és millor sinó molt més recomanable per la salut, la física i la mental. Certament, no és la primera vegada que aquest plantejament ens es ofert al cine, però almenys ho fa d’una manera agradable: paisatges bonics, actors amb un cert encant, el seu toc de romanticisme i moments dramàtics i de comèdia compensats. Aquí juga el seu paper, evidentment, Manoukian que ens demostra una bona capacitat per aconseguir l’equilibri entre la crítica social i la comèdia rural amable, al mateix temps que aporta el seu toc de feminisme amb una dona protagonista que no es doblega ni pels animals i pels homes.

Des del començament es té la sensació de que tot és previsible, però la cinta abraça els clixés sense complexes per reivindicar una vida amb un sentit diferent. Així, l’enfocament resulta fresc pel punt nou de centrant-se en una professió com la de veterinari poques vegades portada a la pantalla. Al mateix temps, la pel·lícula és un crit de socors -amable- de la França rural sotmesa als mateixos problemes d’abandonament demogràfic que per aquí tampoc no ens són aliens. Per això el film resulta un digne entreteniment, no és que sigui molt original però sap transmetre bon rotllo que no és poc.

 

Julie Manoukian debuta com realitzadora amb aquesta pel·lícula de la que també és guionista.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: