UTOYA, 22 DE JULIO, D’ERIK POPPE

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –


 

La jove actriu Andrea Berntzen és Kaja, la protagonista de la pel.lícula.

 

El dia 22 de juliol de 2011 es van reunir més de 500 joves en un campament d’estiu del partit laborista dedicat a estudis polítics en una illa propera a Oslo. Allí van ser atacats per un home armat d’extrema dreta. Aquell mateix dia, unes poques hores abans, l’home havia fet explotar una bomba en un edifici governamental abans de dirigir-se a Utoya. En aquesta pel.lícula de ficció sobre l’atemptat, coneixem a Kaja, una noia de divuit anys i als seus amics. La història comença quan els joves, atònits davant l’atemptat d’Oslo, intenten tranquil.litzar les seves famílies i coneguts dient-lis que estan lluny del lloc de l’explosió però desconeixen que el terrorista, Anders Breivic, es troba a l’illa amb la intenció de matar a quantes persones pugui. Així que, de sobte, la calma s’esvaeix quan s’escolten uns trets. A partir d’aquest moment, seguim a Kaja minut a minut mentre intenta sobreviure enmig del caos.

El director noruec Erik Poppe, que ha fet pel.lícules com La decisió del Rei o Mil vegades bona nit, utilitza en aquest film una narrativa sorprenent per situar la càmera i els ulls de l’espectador en el lloc dels fets. Tocant el mateix succés, Poppe fa una cosa ben diferent al que va filmar el també director Paul Greengrass fa dos anys amb 22 de juliol.

Greengrass va fer una reconstrucció de la tragèdia, Poppe, no; el que fa és construir la tensió, la confusió, el terror i l’angoixa d’una de les joves atrapades a l’illa. Sense tall de pla, en una inesgotable única seqüència i amb la càmera sempre apuntant a la protagonista en un intent d’extreure-li tota la magnitud de la tragèdia. Així, realitza tot un exercici de gimnàstica cinematogràfica molt exigent per l’actiu protagonista, Andrea Berntzen, la mirada de la qual, el pànic i el pols accelerat, son la corretja de transmissió de l’argument.

I és un relat paorosament real, en un context natural molt atractiu. Aquí va matar l’extremista -disfressat de policia- fins a setanta nois i noies que compartien el campament d’estiu a l’illa. Quan finalment l’assassí va ser detingut i temps després va anar a judici, va declarar que tornaria a fer-ho. Com únic motiu va dir que les víctimes pertanyien al partit laborista.

També la durada de la pel.lícula s’ajusta a la realitat. Poc més de setanta minuts va durar la matança i pocs minuts més dura el film. A l’assassí no se’l veu pràcticament, s’escolten els seus trets i el protagonisme passa als acorralats que intenten refugiar-se com poden de la bèstia, demanen desesperadament ajuda, corren espantats, dubten sobre si haurien de llançar-se a les gelades aigües per intentar escapar de l’illa…  tota aquesta gent està singularitzada a la pel.lícula en Kaja, un personatge fictici que el director converteix en un més dels que fugen de la mort compartint la seva carrera desesperada, la confusió sobre el que està passant i la caòtica informació que va arribant.

El resultat és una pel.lícula tant absorvent com imprevisible i tant irresistible com brutal. Emociona, ens agita a fons i no dubta en utilitzar elements propis del gènere de terror per situar l’espectador a la vora de l’abisme. El més cru de tot: tret de Kaja, res és ficció.

Erik Poppe és el director del film. Amb un sol pla seqüència ens narra tota la història.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: