VELAZQUEZ. VENUS DEL MIRALL

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

La Venus del mirall, de Diego Velázquez.

Detall de Cupido sostenint el mirall. 

 

Feia ja alguns mesos que no parlàvem de Diego Velázquez, el pintor més important del segle d’or espanyol.

Avui ho fem comentant una de les seves obres més populars, la Venus del mirall, un quadre que no se sap amb exactitud quan va ser pintat, però sí se sap que va ser cap al 1650.

Com curiositat, s’ha de dir que és l’única obra del pintor sevillà on surt una dona nua. Sembla que podria tractar-se d’una amant del marquès d’Eliche perquè el quadre havia sigut de la seva propietat i aquest marquès era bastant faldiller.

Tot i que representa una dona que va existir realment, doncs el personatge no és ninguna idealització mitològica, sí es refereix a una deessa, Venus. Se sap que és una representació de la deïtat de l’amor i la bellesa per la presència del seu fill Cupido, el déu de l’amor sensual.

En qualsevol cas i com sempre passa amb Velázquez, li dóna un tracte mundà perquè la pinta sense la parafernàlia mitològica habitual: no hi ha joies, ni roses ni la murta. I tampoc és tan rossa com acostumava a ser. Es Venus, sí, però pintada simplement com una dona, no com una deïtat.

On sí que s’hi assembla més a les representacions clàssiques de l’antiguitat és en el posat: pintar-la d’esquena era motiu eròtic i literari habitual.

Tampoc Cupido apareix amb els tradicionals arc i fletxes, fins i tot sembla una mica vulgar, té un posat també més humà. Porta una cinta rossa de seda que seria el símbol del lligam amorós.

Un element molt important en la composició és el mirall que sosté Cupido. Això permet a la dona-deessa mirar-nos, un fet no estrany en l’estil de Velázquez.

El personatge és més un símbol de la bellesa que no pas una deïtat, encara que sigui la que hem relacionat, és un concepte més ampli, no limitant-se només a la mitologia.

Hi ha un element molt curiós perquè és totalment contradictori amb la pintura del barroc: estem parlant d’una bellesa i, en canvi, la imatge que ens torna el mirall no es veu bé, es borrosa. La resposta a aquest fet podria ser que si es tractava d’una amant del marquès, no convenia fer-la identificable.

Valázquez aconsegueix profunditat gràcies a la composició del conjunt de la imatge. Col.loca cossos i objectes uns rere d’altres: els diferents llençols, el cos de Venus, el mirall on ella es mira, Cupido, la cortina en diagonal i la paret del fons fan que tinguem aquesta sensació de profunditat.

Tècnicament, el sevillà es va expressar amb una pinzellada solta que provoca aquella sensació que es coneguda com l’aire que circula entre les seves figures.

Es pensa que l’obra la va pintar del natural, encara que la utilització de models nues estava malt vist, sobre tot a Espanya. Per això alguns pensen que el quadre podria haver sigut pintat a Itàlia, on era més comú.

L’obra arrossega una anècdota: al 1914, una sufragista anglesa (el quadre estava a Anglaterra i allí continua), Mary Richardson, va engegar diversos cops de punyal al quadre que, afortunadament, amb una restauració, pràcticament no es noten. Richardson va cometre aquest acte vandàlic perquè el dia abans, una altra sufragista companya seva, Emmeline Pankhurst, havia sigut arrestada. Això li va costar sis mesos de presó.

Poc després, Richardson va explicar que havia intentat destruir la pintura “de la més bella dona de la història de la mitologia” com protesta contra el govern per destruir a la citada Sra. Pankhurst “qui era la persona més bonica de la història moderna”.

Anys després, Richardson va reconèixer en una entrevista en la que li preguntaven per la seva acció, que a ella “no li agradava la manera en que els visitants masculins miraven l’obra bocabadats tot el dia”.

Històricament, la pintura havia pertangut a la Casa d’Alba i posteriorment a Manuel Godoy, gràcies a que Godoy era el favorit del rei Carles IV. Amb motiu de la guerra espanyola contra Napoleó, els anglesos van aprofitar per robar el quadre i emportar-se’l al seu país. Es per això que avui si volem veu la pintura original d’aquesta Venus de Velázquez haurem de viatjar a Londres, concretament a la National Gallery.

 

Diego Velázquez, el pintor més important del segle d’or espanyol.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: