VENGADORES: ENDGAME, DE JOE i ANTHONY RUSSO

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

Robert Downey Jr. és Tony Stark/Iron Man.

Scarlett Johansson és Natasha Romanoff/Black Widow.

Chris Evans és Steve Rogers/Capità Amèrica.

 

Després dels esdeveniments devastadors que van succeir a Avengers: infinity war, l’anterior pel.lícula d’aquesta saga, l’univers es troba en runes degut a les accions de Thanos, el tità boig, el “dolent” per aquells no hagin seguit la sèrie. Amb l’ajuda dels aliats que van sobreviure, els Venjadors han de trobar-se una vegada més per intentar desfer les accions i restaurar l’ordre a l’univers de manera definitiva, sense importar quines siguin les conseqüències.

Ha passat una dècada i s’han projectat vint-i-dos blockbusters a les pantalles de tot el món. Des que el Tony Stark encarnat per Robert Downey Jr. digués allò de “Jo soc Iron Man” el 2008 fins que ho torna a repetir ara a Vengadores: Endgame, el conegut com univers Marvel ha anat guanyant amb el pas del temps, s’ha anat engrandint fins a aquest darrer lliurament que, sembla, és definitivament l’últim.

Tan els que hagin anat seguint la saga com aquells que no, no s’alarmin, no farem ningun spoiler en aquesta crítica. El que sí hem de dir és que seria aconsellable per tots que veiessin, si no ho han fet, algunes pel.lícules clau anteriors, com Infinity War, per poder entendre millor Vengadores: Endgame. El problema és que si no ho fan es perdran infinitat de detalls i el sentit d’algunes aparicions sorpresa, diguem-ne que el que vegin, ho faran d’una manera incompleta amb les conseqüències que això comporta a l’hora de poder valorar correctament un film.

En aquesta cinta, mereix la pena veure com s’enfrontaran a Thanos aquells que va sobreviure al seu atac, és a dir, Iron Man, -qui havia escoltat de boca del Doctor Strange, que tenien una sola opció entre catorze milions per vèncer-, el Capità Amèrica, Thor, la Black Widow, Hulk i HawkEye, qui s’havia separat del grup per estar amb la seva família i apareix a l’escena inicial. Ells i quatre més seran els deu que intentaran que aquella opció entre catorze milions es converteixi en victòria.

Quan es va inaugurar l’univers cinematogràfic Marvel, molts lectors de còmics, saturats de reiteratius relats d’origen, desitjaven que arribés el dia en que aquelles aparatoses superproduccions assolissin la llibertat imaginativa que les seves fonts d’inspiració portaven molt de temps explotant. Doncs Vengadores: Endgame compleix el seu somni.

I consti que tot allò de dolent que puguin tenir aquests tipus d’històries (tan publicacions com pel.lícules) hi continua estant, però tenim per contra, el costat bo que acaba destacant molt més, per exemple, la gràcia d’Ant Man, l’expressivitat d’un renascut Thanos, la tragicitat còmica d’Iron Man, les cites meditades en moments icònics del còmic… Es evident que aquest tipus d’històries no estan fetes per tots els paladars, cal entrar a la sala de projecció amb l’esperit adequat doncs, òbviament, si s’entra amb “esperit Bergman”, per dir alguna cosa, difícilment trobarem que ens interessi. I convé relaxar-se estrictament allò que sigui necessari i estar preparat per tota la profunditat, complexitat de sentiments i comprensió de les interioritats de l’individu i del món subjacent en aquesta pel.lícula, que encara que té un embolcall espectacular, no amaga la riquesa del seu contingut, l’elaborada matisació de les relacions personals, morals i socials que suggereixen un univers tan gran i variat com alhora íntim.

Precisament, una de les virtuts del film és com ens mostra els protagonistes més trencats i imperfectes que mai, per després, poc a poc, recompondre’ls i fer-los més grans, gairebé al nivell dels personatges mitològics. No cal dir que a la pel.lícula tot aclapara però, molt important, tot funciona en una barreja d’acció, drama i la seva punta d’humor.

Es un univers fantàstic, surrealista i fins i tot absurd, com s’estimin més qualificar-lo, però que a la seva manera, parla de perdre i recuperar oportunitats a la vida, tot molt més humà del que la seva espectacularitat desbordant pugui semblar a primer cop d’ull.

 

Fills d’una advocada i un jutge, els germans Anthony i Joe Russo no van voler saber res de lleis, els dos es van sentir atrets pel món de la cinematografia i els dos han signat Vengadores: Endgame.

 

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: