VICTOR GARCIA TUR. L’AIGUA QUE VOLS

– O – O – O – O – O – O – O – O – O –

 

La Marie Tremblaypierre aprofita la bonança de l’estiu quebequès per organitzar una trobada familiar a l’antic xalet de vacances, prop d’un llac. L’excusa de celebrar el setanta-sisè aniversari es forçada, però les tres filles, Laura, Anne-Sophie i Hélène, i el fill, JP, no s’hi capfiquen: rememorar els banys al llac i reviure la infantesa els sembla una bona idea per retrobar-se al cap de tant de temps. Hi duen les famílies respectives, o el que en queda, també els seus secrets i les seves vivències. Però també és tornar als dominis de la mare, una dramaturga amb molt caràcter, complicat, que no sempre ha sabut mostrar el seu amor pels fills. Aquesta reunió familiar provoca una catarsi inesperada

El barceloní Víctor García Tur, guardonat amb el Premi Sant Jordi 2020 per aquesta novel·la, L’aigua que vols, és percebut tant per la crítica com pel públic com un dels narradors catalans actuals amb una relació més experimental amb la literatura -fins i tot ell mateix és qualifica d’estrany-, amb una concepció peculiar de l’escriptura i amb unes maneres de procedir sorprenents o poc convencionals.

Però en aquest sentit, aquesta obra ofereix una lectura diferent perquè és una novel·la bastant clàssica, per descomptat, la més clàssica d’aquest escriptor. L’argument fins i tot té alguna cosa de clixé: tres germanes i un germà que viuen dispersats arreu es reuneixen, amb els cònjuges i els fills, a la finca familiar, a tocar d’un d’aquests esplèndids llacs canadencs, amb la intenció de celebrar l’aniversari de la seva mare.

Òbviament, aquests components clàssics del gènere novel·lístic que configuren l’obra funcionen bé. Els personatges, tant els protagonistes com els secundaris, són humanament complexos i literàriament versemblants, l’acció argumental, que transcorre en un cap de setmana però que s’enriqueix amb constants viatges cap al passat, es desenvolupa a un ritme sostingut i controlat, les descripcions –d’escenaris, de comportaments, d’estats d’ànim, de psicologies– són precises. A més, un humor subtil punteja moltes coses i l’atmosfera de conjunt és entranyable.

En la novel·la, García Tur repta al lector a descobrir els secrets, i juga amb ells fins al final. Té alguns detalls sorprenents que enllacen amb la literatura més experimental anterior de l’autor, com per exemple, les suposades notes al peu de la “traductora”, fent veure que l’obra ha sigut adaptada del francès.

La novel·la tracta diversos temes punyents com l’alzheimer o l’eutanàsia i té una bona caracterització dels personatges que són excèntrics, plens de clarobscurs, no són fàcils de dibuixar.

Per cloure, direm que L’aigua que vols és d’aquelles obres en les que cal esperar a l’última pàgina per trobar el sentit a tota la narració, i el final és, certament, colpidor.

 

Víctor García Tur és autor del recull de contes Twistanschauung (2009), premi Documenta, i de les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018), guanyadores dels premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament.

Ha publicat els seus relats en diferents antologies, com ara Veus de la nova narrativa catalana (Empúries, 2010), Black Pulp Box (Aristas Martínez, 2012), Els caus secrets (Moll, 2013) o Riplay (Adriana Hidalgo Editora, 2015).

El 2019 va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes pel volum El país dels cecs (Proa). En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015). Ara afegeix un altre guardó al seu currículum amb el premi Sant Jordi per la novel·la aquí comentada.

Per cert, Víctor García també és dissenyador gràfic.

Deixa un comentari

Labellesa.cat és un blog cultural on podràs trobar informació de cultura catalana i internacional sobre cinema, dansa, teatre, fotografia, música, art i literatura entre d’altres. Estigues al dia de les darreres novetats i tendències culturals amb el nostre contingut original, dinàmic i fresc!

¿Vols estar al corrent de tots els esdeveniments culturals? Introdueix el teu mail aquí: